Josep Ballester i Roca (Alcira, VALENCIA 1961) es un poeta y filólogo español en lengua catalana. Ballester es profesor de bachillerato y de literatura contemporánea en la Universidad de Valencia, vicepresidente de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (Asociación de escritores en lengua catalana) y miembro de la Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (Asociación de jóvenes escritores en lengua catalana), Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Asociación internacional de lengua y literatura catalanas), North American Catalan Society (Sociedad catalana-norteamericana) y del PEN catalán, sección catalana del PEN club internacional. Ha sido colaborador de las publicaciones El Temps, Reduccions, La Rella, Avui, Levante, Canal 9, Aiguadolç, Revista de Catalunya, L'Illa, Revista de Lletres, Daina, Serra d'Or y El País. En 1996 fue galardonado con el Premi Vicent Andrés Estellés de poesía y en 2008 con el Premi Ciutat d' Alzira de novela.
Obra
Investigación y divulgación
Temps de Quarantena: cultura i societat a la postguerra, 1992
Narrativa
L'estrella dansarina., 1989
La princesa Neus, 1999
Novela
La mirada de Xahrazad, 2006
El col·leccionista de fades, 2008 (XX Premio de Novela Ciudad de Alcira)
Poesía
Passadís voraç de silenci, 1985
Foc al celler, 1988
Oasi, 1989
Tatuatge, 1989
Tàlem, 1992
L'holandès errant, 1994
La mar, 1997
Els ulls al cel i l'ànima al mar, 2004
L'odi, 2005
Les muses inquietants. Antologia 1982-2006, 2007
Ensayo
Joan Fuster : una aventura lírica., 1990
La poesia catalana de postguerra al País Valencià, 1995
L'agitació de l'escriptura. Itineraris entre la vida i l'obra de Joan Fuster, 2009
País d'aigua
ELS dies són una clepsidra amb foscos naufragis.
La fragor d'una llarga nit a la Serra de les Agulles
/ confrontada
amb la desídia.
L'illa ha suportat la devastació, les flames i l'exili
/ dels déus
.
Els camins són d'aigua i sense tornada.
Ibn Khafadja no estimà els ulls negres del desig.
El vertigen de nodrir-se contra la imaginació.
Hi ha el mot bellesa amb tot l'ímpetu de galerna.
La mar no té nom.
El vers ens penetra com espina saquera.
Va ser Heràclit qui somiava franquejar sense barca l'altra riba.
(De La mar, 1997)
Tatuatge
"...la bellesa dels béns intangibles,
d'una propietat irreal."
VLADIMIR NABÓKOV
Parla, memòria
Alenava l'escenari astres de betum. L'heura ara embriaga, a poc a poc, el destí d'aquells homes inventors de gramòfons i violins, aparells portadors d'inimaginables paisatges desolats, d'estampes bíbliques que feien gaudir talment una atracció de circ. Al carrer de dalt has brodat un desig, i quin desig! Aquells ulls són mar, clafred que embriaga els versos oblidats en un espai de porcellana. Mentrestant, la fosca passeja el quitrà, pas a pas, a frec d'absència sense fissures ni trencs, vestida de nit.
Tatues sense adonar-te'n desamors per portes i lluernes, al pont de l'àngel custodi, al seient del bus, a la baixada de santa caterina, al carril bici, a la portalada d'abc park... Com brolla el silenci al pòrtland del temps, i ara dibuixes l'esbós de la porpra sola, o l'antic atzur, o bé el retall del groc, o en blanc d'oracle, o vermell nacrat. Fent l'ullet enganxes les deesses del zodíac trobant-me tot soliu, a la lluna desfibrada de Toulouse-Lautrec, lluny de ningú en l'apropament dels dies. I en un clixé, romp la nimfa, i fuig...
(De Tatuatge, 1989)
V
Com ho farem per dir la veritat,
i amb un somrís, si ens han cosit la boca?
J. PALÀCIOS
He procurat la cautela que tot culpable anuncia
abans de cometre el crim, m'he vestit amb estels
i immaculada educació. Com amable servidor
que sóc, també he consagrat els pensaments
al meu senyor, acte després, he servit la copa
daurada i somriure afable. Així, percace el destí.
He vist, tanmateix, que han aparegut entre els nostres
aquells que no eren dels nostres. L'estratagema
ha sembrat fongs i dàlies a la mar. Us he escrit,
no pas perquè no conegueu la veritat. Mai no he tingut por
a l'arquer que sega les pupil.les amb un llamp
hivernal, ni el corquim que rosegarà la carn
del cos talment fusta agraciada. Tampoc no m'ha esverat
l'estèril podridura del coneixement. En canvi,
no podré subornar el destí: em dic Judes!
(De L'holandés errant, 1994)
L'óssa menor
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
corria per la carretera del cel.
i les rodes rodaven, rodaven
i el carreter remugava molt.
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
arran d'arremetre amb arrogància
contra una barraca d'arròs,
el carreter renegava molt.
Carracric-carracroc.
Un carro carregat de rocs
rodolava per un carreró
amb una arrova de rosada,
el carreter rondinava molt.
CONSTEL·LACIÓ
La nit obre els ulls amb cautela.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima. L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario