Joan Valls i Jordà (Alcoy 1917 - 1989) fue un poeta valenciano.
Joan Valls i Jordà nació en Alcoy en el año 1917. Con catorce años empieza a trabajar en la industria textil. Al mismo tiempo, inicia su formación autodidacta. Su vocación como escritor comienza temprano: en 1934 escribe el sainete satírico Quatre de la terra.
En 1936 su primer libro de poemas en castellano Sol y nervio. Durante la Guerra Civil española (1936-1939) su militancia como republicano determina su encarcelamiento. Fue liberado en el año 1940, y un año después publica su libro de poemas Guirnaldillas del nacimiento. A continuación pasó una época de silencio y reflexión, hasta que en el año 1947 publica su primer libro de poemas en valenciano: La cançó de Mariola.
En 1952 gana els Jocs Florals de Sueca con el poema Elegia de l'àngel. Un año después publica L’home pot ésser àngel, y a continuación Presoner de l’ombra (1955), Grumet a soles (1958) y L’íntim miratge (1959).
Durante la década de los sesenta obtiene diversos premios por su obra literaria. Gana el Premi Ciutat de Barcelona con Paradís en blanc (1964), el Ciutat de la Palma con Les roses marginals (1965) y de nuevo el Ciutat de Barcelona y el Premi València con Versos a Sara (1967). En 1969 publica Posicions terrenals, que representa un acercamiento a la lírica realista típica de la década en el contexto valenciano. A principios de los años setenta aparece Hereu de solituds (1972), uno de los poemarios más significativos de su producción. A continuación se publican Breviari d’un eremita urbà (1975, ganador del Premio Ausiàs March de Gandia) y Cent serafins (1975).
En 1978 ve la luz Les hores vives, poemario que sintetiza buena parte de sus temas anteriores. Posteriormente aparecen: Temps de saó (1979), Obra poètica (1981, que recoge la producción hasta finales de 1975), A cavall de la vida (1983, antologia de la poesía escrita entre 1955 y 1969), Sonets de la fita obscura (1984) y Anys i paranys (1985).
Quadern vermell (1986), será el último poemario que publicaría en vida. Joan Valls muere en el año 1989 cuando preparaba La rosa rotidiana (que se publicó póstumamente en 1990).
Libros
La cançó de Mariola (1947)
L’home pot ésser àngel (1953)
Presoner de l’ombra (1955)
Grumet a soles (1958)
L’íntim miratge (1959)
Paradís en blanc (1964)
Les roses marginals (1965)
Versos a Sara (1967)
Posicions terrenals (1969)
Hereu de solituds (1972)
Breviari d’un eremita urbà (1975)
Cent serafins (1975)
Les hores vives (1978)
Temps de saó (1979)
Obra poètica (1981)
A cavall de la vida (1983)
Sonets de la fita obscura (1984)
Anys i paranys (1985)
Quadern vermell (1986)
La rosa quotidiana (póstumamente 1990)
MADRIGAL PORTA ENDINS
Quin obsequi vers la llum els teus ulls
que un llenguatge celeste enfila
amb certesa de blau a l’ànima meua.
Amb ells he viatjat, entre llurs llunes
petites, ordint ma esperança, ma fe de caminer
i descrostant lentament
l’orbetat terrestre,
l’extern contacte material
dels meus objectes.
Que ja la claredat obri sa immensa rosa pia
a la recent sang enamorada,
mossegada d’albes dèbils,
de fogueres victorioses,
de plenituds altes,
de boscatges somniats.
L’esvaïment de l’ombra no permet
que aixecat en seda i ritme el teu maluc
dibuixe eternitat d’àlber i riu
i repetida vespra d’amor
a l’ofert horitzó que tu explaies.
Mira la nova coloma que et puja
al pit sa tremolor de primavera,
gerda sensació que brolla en brisa i arpa
el teu esdevenir de poma ben complida.
Et volten els presagis i les dents
del món, el que no pots veure
sinó en lleus esquís d’una Suïssa a temps de vals
pel nevat pendent del teu somni.
Però cal esborrar-ho tot.
Reste la fixesa com estrebada espiga
i al meu pensament l’allau
d’una albada que comença als meus polsos
el seu codi d’aromes esgrimits.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
LA SELVA INSOSPITADA
Hi ha ocells obscurs que es belluguen a l’ombra
de la puresa que s’esgota
i la carn punyida de l’amor
s’abat dins d’una boira d’enderrocat esglai.
Què és açò?
Un cíngol de nafres volta la vida en primavera.
Perquè ha aplegat l’estol roent del desig
avarament indòcil, ona de rebel·lia,
derrocant els somnis d’esveltes aurores,
llatzerant la palma de la blanca carícia.
I un túnel vegetal, contradictori,
narceix la gràcia del lliri enterc
per a només oir-se,
només presentar-se
els ocells obscurs de la selva pressentida.
Ells han reblit el gaudi de sangonoses despulles
i han comparegut viscosament entre l’alba.
Quina paüra la de l’instint que esclafeix!
Es veuen les serps boa
com anellen els cossos de les daines tendríssimes
amb una contorsió de lenta maldat innocent
que defineix l’eterna llei de l’ànsia destructora.
Les suaus panteres
es veuen també esquinçar les garses més ebúrnies.
I també les formigues,
les pacients i ràpides formigues,
vianants d’un ordre que l’home infaust imita,
a la humida ombria van deixant
un ossam d’elefant
sàviament devorat.
És la selva infinida,
el tigre amagat que a tots fustiga
mentre fornim nostra beina sentimental o cor.
I tot açò que curulla l’ànima de l’habitant
viu i batega en nosaltres,
perquè som material de món i presa,
sense àncores invertides per a enfonsar-se
al difícil naufragi del cel.
LA SELVA INSOSPITADA
Hi ha ocells obscurs que es belluguen a l’ombra
de la puresa que s’esgota
i la carn punyida de l’amor
s’abat dins d’una boira d’enderrocat esglai.
Què és açò?
Un cíngol de nafres volta la vida en primavera.
Perquè ha aplegat l’estol roent del desig
avarament indòcil, ona de rebel·lia,
derrocant els somnis d’esveltes aurores,
llatzerant la palma de la blanca carícia.
I un túnel vegetal, contradictori,
narceix la gràcia del lliri enterc
per a només oir-se,
només presentar-se
els ocells obscurs de la selva pressentida.
Ells han reblit el gaudi de sangonoses despulles
i han comparegut viscosament entre l’alba.
Quina paüra la de l’instint que esclafeix!
Es veuen les serps boa
com anellen els cossos de les daines tendríssimes
amb una contorsió de lenta maldat innocent
que defineix l’eterna llei de l’ànsia destructora.
Les suaus panteres
es veuen també esquinçar les garses més ebúrnies.
I també les formigues,
les pacients i ràpides formigues,
vianants d’un ordre que l’home infaust imita,
a la humida ombria van deixant
un ossam d’elefant
sàviament devorat.
És la selva infinida,
el tigre amagat que a tots fustiga
mentre fornim nostra beina sentimental o cor.
I tot açò que curulla l’ànima de l’habitant
viu i batega en nosaltres,
perquè som material de món i presa,
sense àncores invertides per a enfonsar-se
al difícil naufragi del cel.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
PARAULES EN LA BOIRA
Digueu-me, ombres d’ahir, benvolgudes imatges
de fidel primavera, preguntes fetes rosa
o dansa, o cor, o estels de nit meditativa,
criatures plurals d’esvelta adolescència
que demanàveu llum per fruir més les coses
o per enlluernar-se amb un pecat o un llibre.
Digueu-me de la lúcida companyia dels arbres
i del bleix tremolós dels ocells que matinen.
Digueu-me el bell consol dels impulsos que embasten
precs d’èxtasi al capvespre vers una estrella incerta.
Ara que un fred mental calcula l’edat cauta
i la vida té caires de calabruix i vidre,
us invoque amb deler de sentir-vos properes
al somni, al nocturn cercle dels records que em traspassen.
No coneixíeu res que destil·làs metzina.
Éreu de fe, d’aurores, de pa i franca abraçada,
lluminosos horòscops de pura calipèdia
davant d’un llis camí d’alegre prometença.
Quanta càrrega viva de preciosos signes:
inicis al passeig de l’amor, als somrisos
que diuen gelosia, als mots que semblen tiges
d’intacta meravella! Quanta nova harmonia
obrint-se ànima endins fins un goig que punyeix!
Amb vosaltres vaig retre ofrena a l’esperança
com un cérvol ganós de rumbs irrevocables.
Amb vosaltres vaig fer de fuita i melodia
aquesta febre meua que sempre resta a soles.
Per això ara invoque la vostra jovenesa
que fou meua també, sota el mateix zodíac
d’un alé que remou aquella primavera,
aquell curt privilegi d’imprecises fragàncies
que ara rebleix de risc la solitud: ma pàtria.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
FOC NOSTRE
XXIV
—Vine a les vuit. T’espere. No et retardes.
Recorde les paraules per telèfon
dites amb un mormol de placidesa,
i sabies que el temps en mi s’omplia
de motius estremits, d’ocells vibrants
i de floreixements inevitables
del poderiu xifrat en tu que feia
aquella hora —les vuit— tan delerada.
No era l’ànsia sols de ta presència.
Era saber que tu, Sara, seguies
fidel a la creença on s’erigia
la primavera fèrtil, l’amor única.
XXXII
Ja no podria, Sara, contemplar
el món sense que fores fita i òrbita
dels meus desvetllaments. Ja no podria
sentir els diminuts encants festívols
dels ingenus motius que no s’expressen
per por d’inspirar llàstima al proïsme.
Ja no podria, Sara, sense tu
ésser l’ull i la veu d’aquest silenci,
d’aquest silenci d’acordats encisos
en l’eterna nuesa de la gràcia.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
LA NIT DE L’HOME
La fosca treva que la vida engega
quan sembrem i esperem el fruit fàcil,
hi és buida d’estímuls i sols
la remembrança d’unes escasses sensacions
batega en la zona oragànica i també
al tou secret dels cors anònims.
Hi ha, doncs, preferències
per morir cara a l’est o a l’oest,
i per rebre alé cèlic o clim panteístic,
i per capir normes o clamar
en aïllada rebel·lia.
Però el vianant s’angoixa davant la immensa
frontera viva del silenci,
del silenci com un mirall cruel
on l’èxtasi adàmic sembla fondre’s
en una passivitat de bèstia,
en una espessa suor comuna
de carn esperançada.
Marginal de preguntes, la nit torna.
La nit, pàtria vasta i provatura
d’auscultar, al fons del bosc,
el batec o la mida torbadora
de l’Ésser que en l’oblit mou la sínia i torna
a flamejar silenciós en la sang cega.
Oh nit de l’home, hipòtesi de l’ànima
contra la neutra argila victoriosa!
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
DIFÍCIL ÉS DONAR UN NOM A CADA COSA...
Difícil és donar un nom a cada cosa
mentre els camins resulten pedregosos i infausts.
Mire el paisatge august dels conreus profitosos
i sols recullc un poc de mots elementals:
poma, pruna, taronja, tomaca i albergínia
i un etcètera patri d’altres fruits naturals.
Del blau mediterrani: lluç, tonyina, llobarro,
clòtxina, déntol, sípia, sardina i calamar.
L’ampla geografia del país és nutrícia,
com l’antiga deessa de malucs i pits grans.
Versaires que la canten cauen al dèdal pànic
pel polícrom barroc que els atorrolla el cant.
De bell nou tornarem al clam admiratiu
amb un intent feréstec d’ésser originals.
PARAULES EN LA BOIRA
Digueu-me, ombres d’ahir, benvolgudes imatges
de fidel primavera, preguntes fetes rosa
o dansa, o cor, o estels de nit meditativa,
criatures plurals d’esvelta adolescència
que demanàveu llum per fruir més les coses
o per enlluernar-se amb un pecat o un llibre.
Digueu-me de la lúcida companyia dels arbres
i del bleix tremolós dels ocells que matinen.
Digueu-me el bell consol dels impulsos que embasten
precs d’èxtasi al capvespre vers una estrella incerta.
Ara que un fred mental calcula l’edat cauta
i la vida té caires de calabruix i vidre,
us invoque amb deler de sentir-vos properes
al somni, al nocturn cercle dels records que em traspassen.
No coneixíeu res que destil·làs metzina.
Éreu de fe, d’aurores, de pa i franca abraçada,
lluminosos horòscops de pura calipèdia
davant d’un llis camí d’alegre prometença.
Quanta càrrega viva de preciosos signes:
inicis al passeig de l’amor, als somrisos
que diuen gelosia, als mots que semblen tiges
d’intacta meravella! Quanta nova harmonia
obrint-se ànima endins fins un goig que punyeix!
Amb vosaltres vaig retre ofrena a l’esperança
com un cérvol ganós de rumbs irrevocables.
Amb vosaltres vaig fer de fuita i melodia
aquesta febre meua que sempre resta a soles.
Per això ara invoque la vostra jovenesa
que fou meua també, sota el mateix zodíac
d’un alé que remou aquella primavera,
aquell curt privilegi d’imprecises fragàncies
que ara rebleix de risc la solitud: ma pàtria.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
FOC NOSTRE
XXIV
—Vine a les vuit. T’espere. No et retardes.
Recorde les paraules per telèfon
dites amb un mormol de placidesa,
i sabies que el temps en mi s’omplia
de motius estremits, d’ocells vibrants
i de floreixements inevitables
del poderiu xifrat en tu que feia
aquella hora —les vuit— tan delerada.
No era l’ànsia sols de ta presència.
Era saber que tu, Sara, seguies
fidel a la creença on s’erigia
la primavera fèrtil, l’amor única.
XXXII
Ja no podria, Sara, contemplar
el món sense que fores fita i òrbita
dels meus desvetllaments. Ja no podria
sentir els diminuts encants festívols
dels ingenus motius que no s’expressen
per por d’inspirar llàstima al proïsme.
Ja no podria, Sara, sense tu
ésser l’ull i la veu d’aquest silenci,
d’aquest silenci d’acordats encisos
en l’eterna nuesa de la gràcia.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
LA NIT DE L’HOME
La fosca treva que la vida engega
quan sembrem i esperem el fruit fàcil,
hi és buida d’estímuls i sols
la remembrança d’unes escasses sensacions
batega en la zona oragànica i també
al tou secret dels cors anònims.
Hi ha, doncs, preferències
per morir cara a l’est o a l’oest,
i per rebre alé cèlic o clim panteístic,
i per capir normes o clamar
en aïllada rebel·lia.
Però el vianant s’angoixa davant la immensa
frontera viva del silenci,
del silenci com un mirall cruel
on l’èxtasi adàmic sembla fondre’s
en una passivitat de bèstia,
en una espessa suor comuna
de carn esperançada.
Marginal de preguntes, la nit torna.
La nit, pàtria vasta i provatura
d’auscultar, al fons del bosc,
el batec o la mida torbadora
de l’Ésser que en l’oblit mou la sínia i torna
a flamejar silenciós en la sang cega.
Oh nit de l’home, hipòtesi de l’ànima
contra la neutra argila victoriosa!
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
DIFÍCIL ÉS DONAR UN NOM A CADA COSA...
Difícil és donar un nom a cada cosa
mentre els camins resulten pedregosos i infausts.
Mire el paisatge august dels conreus profitosos
i sols recullc un poc de mots elementals:
poma, pruna, taronja, tomaca i albergínia
i un etcètera patri d’altres fruits naturals.
Del blau mediterrani: lluç, tonyina, llobarro,
clòtxina, déntol, sípia, sardina i calamar.
L’ampla geografia del país és nutrícia,
com l’antiga deessa de malucs i pits grans.
Versaires que la canten cauen al dèdal pànic
pel polícrom barroc que els atorrolla el cant.
De bell nou tornarem al clam admiratiu
amb un intent feréstec d’ésser originals.
Obra poètica, Ed. Instituto de Estudios Alicantinos, Alacant, 1981.
RONDAIRE ESMAPERDUT
8
Drapaire va ésser l’avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples querers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encés,
tot enfilant el rumb
contra l’embat del vent,
d’aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L’escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada al mal endreç.
Toixarrut era el mestre
-—no podia ésser més—
car la vocació
li deixà el regomell
d’un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l’avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.
17
Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
RONDAIRE ESMAPERDUT
8
Drapaire va ésser l’avi,
el pare, perruquer,
la mare, una mestressa
de múltiples querers.
Un viure a mitja vela,
però amb coratge encés,
tot enfilant el rumb
contra l’embat del vent,
d’aquell vent malastruc
de tramuntana en sec.
L’escola a crits i colps
per mètode sever
i confegir la lletra
menada al mal endreç.
Toixarrut era el mestre
-—no podia ésser més—
car la vocació
li deixà el regomell
d’un sou magre que el feia
eixarreït i esquerp.
Sols la joia del sol
redimia la pell,
la malnodrida còrpora
del torçut esquelet.
Drapaire va ésser l’avi,
burot seria el nét,
el qui ara es conhorta
amb versos sens remei.
17
Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
Anys i paranys, Eliseu Climent ed., València, 1985.
TANGÈNCIA DE LA FI
A fosques divagaves en la nit consirosa,
copsant en la tenebra del son verges vivències
que esclataven al buit de l’existència eixorca.
De la terra nadiua vas deprendre l’oratge
i assolellades fúries t’encrespaven la sang
amb remor de pregària. ¿A qui t’encomanaves?
¿Limitaves amb Déu o amb el confús proïsme?
La idea de la fe era un núvol espés
que envoltava el delit d’una blancor puríssima.
I pressenties l’alba com una lucidesa
que retorna a l’inici de les clares senderes.
I tot el que es diu vida es resumia en tu
com un llamp enfeblit, com una al·legoria
del foc que ens acompanya amb l’última enyorança,
amb l’última esplendor sagrada dels orígens.
Al capdavall només impera un vast silenci,
un foc follet que pauta la general tenebra.
Anys i paranys, Eliseu Climent ed., València, 1985.
No hay comentarios:
Publicar un comentario