BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________
Mostrando entradas con la etiqueta CROACIA. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta CROACIA. Mostrar todas las entradas

miércoles, 23 de julio de 2014

ANA BRNARDIĆ [10.715]

 


Ana Brnardić

Ana Brnardić (Zagreb, CROACIA    1980). Es licenciada en literatura comparada y filología croata por la Universidad de Zagreb. Ha publicado los libros Pisaljka nekog mudraca (La pluma de un sabio), 2008, premio Goran para jóvenes poetas y premio de la Asociación de Escritores Croatas al mejor primer libro; Valcer zmija (Vals de la serpiente), 2005, premio Matice Hrvatske “Kvirin” para jóvenes poetas, y Postanak ptica (El origen de los pájaros), 2009.





Ǣ


Aeropuerto

En las alturas se hojean las páginas impresas del cielo
abajo un aduanero pide una huella digital
cuño del árbol genealógico
para el papel del visado turístico

Brilla en mi cara la luna amarilla, balcánica
se me olvidó apagarla al cruzar el océano

La familia de al lado tiene más experiencia
han escondido en sus mangas la triste pentatónica
y despliegan ante el oficial enormes cantidades
de sonrisas californianas

Tras la barricada, viejos sonrientes
con peinados de algodón de azúcar
me tienden la mano y me llevan al paraíso.

Traducción: Pau Sanchis





Casa en Miamiburgo

Toda la noche el cric-cric de los grillos.
El cielo se enrosca alrededor de la tierra
Dios, familiar, da palmaditas amables
a sus invitados.

Las luciérnagas brillan a 120 vatios.

Desde el balcón de Julia observo a los animales.
La gente aquí no vive.
No vive ni en las casas ni en los rascacielos.
Duermen en las siglas de sus compañías,
y luego el estrés los hace descender bajo tierra
donde recogen frutos del revés
de los hilos del telégrafo.

Traducción: Pau Sanchis








Aerodrom

U visini listaju se štampane stranice neba
Dolje carinik traži otisak prsta
pečat rodnog stabalca
na papiru za turističku vizu

U licu mi sjaji žuti balkanski mjesec
Zaboravila sam ga ugasiti iznad oceana

Obitelj pored mene ima više iskustva
Tužnu pentatoniku skrili su u rukav
Službeniku podastiru ogromne količine
kalifornijskog osmijeha

Iza barikade nasmiješeni starci
s frizurama od šećerne vune
pružaju mi ruke i vode me u raj




Kuća u Miamisburgu

Cijele noći kukurikanje zrikavaca.
Nebo se savija oko zemlje.
Bog je familiaran i srdačno tapše
svoje goste.

Krijesnice svijetle 120 wata.

S Julijina balkona promatram životinje.
Ljudi ovdje ne žive.
Ne žive ni u kućama ni u neboderima.
Spavaju u inicijalima tvrtke,
a zatim od stresa silaze u zemlju
gdje beru izvrnute plodove
s telegrafskih žica.

Ana Brnardić (Zagreb, 1980). Diplomirala je kompartivnu književnost i hrvatski jezik i književnost na Filozofskom fakultetu u Zagrebu. Objavila tri knjige pjesama: Pisaljka nekog mudraca 2008, nagrada Goran za mlade pjesnike i Društva hrvastkih književnika Slavić, za pjesnički prvijenac; Valcer zmija, 2005, nagradu Kvirin za mlade pjesnike; i Postanak ptica, 2009.


Ǣ


Aeroport

A les alçades es fullegen les pàgines impreses del cel
a baix un duaner demana l’empremta digital
segell de l’arbre genealògic
per al paper del visat turístic

A la cara em brilla la lluna groga balcànica
vaig oblidar apagar-la en creuar l’oceà

La família del costat té més experiència
han amagat sota les mànegues la trista pentatònica
i exposen davant l’oficial enormes quantitats
de somriures californians

Rere la barricada, uns vells somrients
amb pentinats de cotó-fluix
m’estenen les mans i em duen al paradís

Traducció: Pau Sanchis






Casa a Miamiburg

Tota la nit el cric-cric dels grills.
El cel es cargola al voltant de la terra
Déu, familiar, fa palmadetes amables
als seus convidats.

Les lluernes brillen a 120 vats.

Des del balcó de Júlia observe els animals.
La gent ací no viu.
No viu ni a les cases ni als gratacels.
Dormen a les sigles de les seues companyies,
després l’estrés els fa baixar sota terra
on cullen fruits cap per avall
dels fils de telègraf.

Traducció: Pau Sanchis

Ana Brnardić (Zagreb, 1980). És llicenciada en literatura comparada i filologia croata per la Universitat de Zagreb. Ha publicat els llibres Pisaljka nekog mudraca (La ploma d’un savi), 2008, premi Goran per a joves poetes i premi de l’Associació d’Escriptors Croats al millor primer llibre; Valcer zmija (Vals de la serp), 2005, premi Matice Hrvatske “Kvirin” per a joves poetes, i Postanak ptica (L’origen dels ocells), 2009.



Ǣ


Airport

High above pages of the sky rustle
down below a customs officer wants your fingerprint
the stamp of your family-tree
on your tourist visa application.

The yellow Balkan moon shines across my face.
I forgot to turn it off as we flew over the ocean.

The family next to me has more experience.
They hid their sad pentatonic up their sleeve:
Showering the official at the counter
with a healthy dose of Californian smiles.

Behind the barricade, cheerful old people
with candy-floss haircuts
extend their arms to take me to heaven.  

Translation: Damir & Majda Šodan






House in Miamisburg

Crickets chirp all through the night.
The sky gently envelops the earth. 
God is intimate and welcomes his guests
by patting them on the shoulder.

Fireflies shine like 120 Watt light bulbs.

From Julia's balcony I observe the animals.
People do not live here.
Not in those houses or high-rises.
They sleep in the logos of their companies
as they descend from stress into the subterranean
picking fruits that hang from the telegraph lines
– upside down.

Translation:  Damir & Majda Šodan

Ana Brnardić (Zagreb, 1980). She studied comparative literature and Croatian philology at Zagreb University. She published the poetry books Pisaljka nekog mudraca 2008, Goran award for young poets and award of the Croatian Writers Society for the best first book; Valcer zmija, 2005, award Matice Hrvatske “Kvirin” for young poets, and Postanak ptica, 2009.


Ǣ


L’aeroport
En altitude, on feuillette les pages imprimées du ciel.
En bas, un douanier demande une empreinte digitale
cachet de petit arbre généalogique
sur le papier d´un visa touristique.

Sur mon visage brille la lune jaune, balkanique.                 
J´ai oublié de l´éteindre en survolant l´océan.

La famille à côté de moi a plus d’expérience.
La triste gamme pentatonique, ils l’ont cachée dans leurs manches.
Ils présentent à l´employé quantité
de sourires californiens.

Derrière la barrière, des vieillards souriants
aux coiffures à la barbe à papa                                
me tendent la main et m’emmènent au paradis.

Traduction : Vanda Mikšić







Une maison a Miamisburg 

Toute la nuit le cocorico des grillons.
Le ciel s’enroule autour de la terre.
Dieu est amical et donne des tapes cordiales
à ses invités.

Les lucioles brillent 120 W.

Depuis le balcon de Julia, j’observe les animaux.
Les gens n’habitent pas ici.
Ils n’habitent ni dans les maisons ni dans les gratte-ciel.
Ils dorment dans les initiales de l’entreprise,
puis le stress les fait descendre dans la terre
où ils cueillent des fruits à l’envers
sur des fils télégraphiques.

Traduction : Brankica Radić

Ana Brnardić (Zagreb, 1980). Elle a obtenu une licence en littérature comparée et en philologie croate à l’Université de Zagreb. Elle a publié les livres : Pisaljka nekog mudraca  (La plume d’un sage), 2008, prix Goran pour les jeunes poètes et prix de l’Association d’écrivains croates du meilleur premier livre ;  Valcer zmija (Valse du serpent), 2005, prix Matice Hrvatske “Kvirin” pour les jeunes poètes , et Postanak ptica (L’origine des oiseaux), 2009.


Ǣ


Aeroporto

Nas alturas folheiam-se as páginas imprensas do céu
abaixo um aduaneiro pede uma impressão digital
selo da árvore genealógica
para o papel do visto turístico

Brilha no meu rosto a lua amarela, balcânica
esqueci de apagá-la ao cruzar o oceano

A família vizinha tem mais experiência
escondeu nas suas mangas a triste pentatônica
e desdobram diante do oficial enormes quantidades
de sorrisos californianos

Atrás da barricada, idosos sorridentes
com penteados de algodão doce
estendem-me a mão e levam-me ao paraíso.

Tradução: Joan Navarro / Revisão: Virna Teixeira







Casa em Miamiburgo

A noite toda o cric-cric dos grilos.
O céu enrosca-se ao redor da terra
Deus, familiar, dá palmadinhas amáveis
aos seus convidados.

Os pirilampos brilham a 120 watts.

Da varanda da Júlia observo os animais.
A gente aqui não vive.
Não vive nem nas casas nem nos arranha-céus.
Dormem nelas siglas das suas companhias,
e depois o estresse fá-los descender abaixo da terra
onde recolhem frutos ao avesso
dos fios do telégrafo.

Tradução: Joan Navarro / Revisão: Virna Teixeira

Ana Brnardić (Zagreb, 1980). É licenciada em literatura comparada e filologia croata pela Universidade de Zagreb. Tem publicado os livros Pisaljka nekog mudraca (A pluma dum sábio), 2008, prêmio Goran para jovens poetas e prêmio da Associação de Escritores Croatas ao melhor primer livro; Valcer zmija (Valse da serpente), 2005, prêmio Matice Hrvatske “Kvirin” para jovens poetas, e Postanak ptica (O origem dos pássaros), 2009.

 http://seriealfa.com/alfa/alfa59/ABrnardic.htm

IVICA PRTENJAČA [10.714]


Ivica Prtenjača

Ivica Prtenjača (Rijeka, CROACIA   1969) 
Se licenció en filología croata en la Facultad de Pedagogía de la Universidad de Rijeka. Hoy vive y trabaja en Zagreb.

Ha trabajado desde los quince años como lector de contadores de agua, cobrador del gas, repartidor de helados, almacenista, obrero de la construcción, galerista, técnico de extintores, comercial, librero, jefe de mercadotecnia, portavoz, jefe de relaciones con los medios…

Escribe poesía, prosa (novelas, cuentos) y teatro. Traducido a una veintena de lenguas europeas.

Ha publicado:

Poesía:

Pisanje oslobađa (Escribir libera), Meandar, Zagreb 1999: Premio del XXV Salón de los Jóvenes (Zagreb 1998) y el Premio al Poemario de Autor Menor de 35 Años de los Encuentros Poéticos de San Quirino (Sisak 2001).

Yves, Meandar, Zagreb 2001.

Nitko ne govori hrvatski / Personne ne parle croate (Nadie habla croata, con Branko Čegec y Miroslav Mićanović), antología poética bilingüe croato-francesa, Meandar, Zagreb 2002.

Uzimaj sve što te smiruje (Toma lo que te calma), Meandar, Zagreb 2006: Premio “Kiklop” al Poemario del Año (Pula 2006).

Okrutnost (Crueldad), DHK y Profil, Zagreb 2010: Premio “Dobriša Cesarić” (Požega 2009), Premio “Risto Ratković” al mejor poemario publicado en Bosnia y Herzegovina, Croacia, Montenegro y Serbia (Bijelo Polje, Montenegro, 2010), y Premio “Kiklop” al Poemario del Año (Pula 2010).

Novela:

Dobro je, lijepo je (QUÉ BIEN, QUÉ BONITO (Tenerife, 2012)), Profil, Zagreb 2006.

Cuentos:

Kod Yvesa (En casa de Yves), Profil, Zagreb 2011.

Teatro:

Nedjeljni ručak (Comida de domingo), drama HNK Ivana pl. Zajca, Rijeka 2007 (Estreno en la sala “Filodrammatica” del Teatro Nacional Croata de Rijeka el 27 de Noviembre de 2007.)






Traducción: Pau Sanchis
http://seriealfa.com/alfa/alfa59/IPrtenjaca.htm

Ǣ


mide
el agua siempre con la palma abierta
de modo que la pongas en la superficie y
digas mira ya va por
el ombligo
quiero descubrir palabras variopintas
el cartero chilla des del final de la calle
sabe que estoy contento
me trae pensamientos de caramelo
tonterías lejanas en paquetes de deseo
borrachas de océano y calor
abro las ventanas por la mañana
sin segundas intenciones
el día es hermoso como mi balcón
estoy seguro que yo también
soy hermoso
porque los pájaros me han visto
hacer flexiones
y abdominales
antes y después de misa.

Traducción: Pau Sanchis




graba
el aura de la cabina telefónica donde
está este gran yo en el agradable otoño
mojado y helado hablo contigo
de objetivos, de ángulos
de cosas un poco antiguas
todo ha huido más al fondo
mis dedos tamborilean sobre el cajón
encima del polvoriento bidón de gasolina
ella está muerta
el sol la hincha aterrorizada
la noche planta el rocío como perlas artificiales
mis ojos están fríos
no recuerdan
no desean
los hombres huyen de mi cabina
mi cabina corre hacia el mar
es Jesús cansado
que camina un poco sobre el agua
y luego se hunde.





mjeri
vodu uvijek otvorenim dlanom
tako da ga položiš na površinu i
kažeš gledaj već mi je
do pupka
šarene riječi želim pronaći
poštar viče s vrha ulice
zna da se radujem
donosi kandirane misli
daleke ugruške želje upakirane
pijane od oceana i vruće
otvaram ujutro prozore
bez primisli
dan je lijep kao i moj balkon
siguran sam da sam
i ja lijep
jer su me vidjele ptice
kako radim sklekove
i trbušnjake
prije i poslije mise
 




snimaj
auru telefonske govornice u kojoj 
stojim veliki ja u pitomoj jeseni
mokar & smrznut pričam s tobom
o objektivima o kutu
o malo starijim stvarima
sve je pobjeglo dublje
u ladicu moji prsti sviraju
po prašnjavoj kanti benzina
ona je mrtva
sunce je napuše prestravljenu noć
sije rosu kao umjetne bisere
moje su oči hladne
one ne pamte
one ne žele
ljudi bježe od moje govornice
moja govornica trči u more
ona je umorni isus
malo hoda po vodi
a onda tone

Ivica Prtenjača (Rijeka, 1969). Živi i radi u Zagrebu. Objavio je zbirke pjesme Pisanje oslobađa, 1999; Yves (2001), Nitko ne govori hrvatski (s Brankom Čegecom i Miroslavom Mićanovićem, izbor iz poezije, dvojezično hrvatsko/francusko izdanje); Uzimaj sve što te smiruje, 2006 i Okrutnost, 2010; roman Dobro je, lijepo je, 2006, knjiga kratkih pričama Kod Yves, 2011 i drama Nedeljni ručak, 2007.


Ǣ


mesura
l’aigua sempre amb la palma oberta
de manera que la poses a la superfície i
digues mira ja m’arriba
al melic
vull descobrir paraules virolades
el carter crida des del cap del carrer
sap que estic content
em du pensaments ensucrats
ximpleries llunyanes en paquets de desig
borratxes d’oceà i calor
òbric les finestres al matí
sense segones intencions
el dia és bell com el meu balcó
estic segur que jo també
sóc bell
perquè els ocells m’han vist
fer flexions
i abdominals
abans i després de missa.

Traducció: Pau Sanchis


enregistra
l’aura de la cabina telefònica on
és aquest gran jo en la tardor amable
mullat & congelat parle amb tu
d’objectius, d’angles
de coses una mica antigues
tot ha fugit més al fons
els meus dits tamborinegen al caixó
sobre el bidó polsós de benzina
ella és morta
el sol l’unfla terroritzada
la nit planta la rosada com perles artificials
els meus ulls són freds
ells no recorden
ells no desitgen
els homes fugen de la meua cabina
la meua cabina corre cap al mar
és un Jesús cansat
que camina una estona sobre l’aigua
i després s’enfonsa

Traducció: Pau Sanchis

Ivica Prtenjaca (Rijeka, 1969) Viu i treballa a Zagreb. Ha publicat els llibres de poemes Pisanje oslobađa (Escriure allibera), 1999; Yves, 2001, l'antologia bilingüe en croat i francès Nitko ne govori hrvatski (Ningú no parla croat) amb els poetes Branko Čegec i Miroslav Mićanović; Uzimaj sve što te smiruje (Pren el que et calma),  2006 i Okrutnost (Crueltat),  2010. També és autor de la novel·la Dobro je, lijepo je, (Està bé, és bonic), 2006, del llibre de contes Kod Yves (A ca l'Yves), 2011 i de l'obra de teatre Nedeljni ručak (Dinar de diumenge), 2007.



Ǣ


measure
water always with an open palm
so that you lay it on the surface and
say look it's already
up to my navel
mottled words I want to find
the postman cries out from the end of the street
knows that I am joyous
brings candied thoughts
faraway clots of desire packaged
drunk from the ocean and hot
in the morning I open windows
with no second thoughts
the day is beautiful like my balcony
I'm certain that
I too am beautiful
because the birds have seen me
doing push-ups
and sit-ups
before and after mass

Translation: Stipe Grgas


film
the aura of the telephone booth 
where I stand this big I in the docile autumn
drenched and freezing I talk to you
about lens about angles
concerning things a bit older
everything has fled deeper
into the drawer my fingers drum
upon the dusty gasoline can
the sun bloats her up terrified
the night plants dew like artificial gems
my eyes are cold
they do not remember
they do not desire
men flee from my booth
my booth runs into the sea
it is a tired Jesus
walking the water for a while
and then sinking

Translation: Stipe Grgas

Ivica Prtenjača (Rijeka, 1969). Lives and works in Zagreb. He has published the poetry books Pisanje oslobađa, 1999; Yves (2001), Nitko ne govori hrvatski (bilingual anthology in French and Croat with the poets Branko Čegec and Miroslav Mićanović); Uzimaj sve što te smiruje, 2006 and Okrutnost, 2010. He is also author of the roman Dobro je, lijepo je, 2006, the short stories book Kod Yves, 2011 and the play Nedeljni ručak, 2007.


Ǣ


mede
a água sempre com a palma aberta
de maneira que a ponhas na superfície e
digas olha já chega
ao meu umbigo
quero descobrir palavras multicores
o carteiro grita desde o fim da rua
sabe que estou contente
traz-me pensamentos adocicados
parvoíces longínquas em pacotes de desejo
bêbadas de oceano e calor
abro as janelas pela manhã
sem segundas intenções 
o dia é bonito como o meu terraço
tenho a certeza que eu também
sou bonito
porque os pássaros têm me visto
fazer flexões
e abdominais
antes e depois da missa.

Tradução: Joan Navarro | Revisão: João Rasteiro


grava
o aura da cabine telefónica onde
está este grande eu no agradável outono
molhado e congelado falo contigo
de objetivos, de ângulos
de coisas um pouco antigas
tudo tem fugido mais para o fundo
os meu ditos tamborilam sobre a caixa
por cima do  poeirento bidão de gasolina
ela está morta
o sol incha-a aterrorizada
a noite planta o orvalho como pérolas artificiais
os meus olhos estão frios
não lembram
não desejam
os homes fogem da minha cabine
a minha cabine corre para o mar
é Jesus cansado
que caminha um bocado sobre a água
e depois se afunda.

Tradução: Joan Navarro | Revisão: João Rasteiro

Ivica Prtenjaca (Rijeka, 1969) Mora e trabalha em Zagreb. Tem publicados os livros de poemas Pisanje oslobađa (Escrever libera), 1999; Yves, 2001, a antologia bilíngue em croata e francês Nitko ne govori hrvatski (Ninguém fala croata) com os poetas Branko Čegec e Miroslav Mićanović; Uzimaj sve što te smiruje (Toma o que te calma), 2006 e Okrutnost (Crueldade), 2010. É ainda autor do romance Dobro je, lijepo je, (Está bem, é bonito), 2006, do livro de contos Kod Yves (Em casa de Yves), 2011 e, da peça de teatro Nedeljni ručak (Almoço de domingo), 2007.


Ǣ


mesure
toujours l’eau avec la paume ouverte
de sorte que tu la mets sur la surface et
tu dis tiens elle m’arrive
au nombril
je veux découvrir des paroles bariolées
le facteur crie du bout de la rue
il sait que je suis content
il m’apporte des pensées sucrées
des bêtises lointaines dans des paquets de désir
ivres d’océan et de chaleur
j’ouvre les fenêtres au matin
sans arrière pensée
le jour est beau comme mon balcon
je suis sûr que moi aussi
je suis beau
car les oiseaux m’ont vu
faire des flexions
et des abdominaux
avant et après la messe.

Traduction : Dolors Català


enregistre
l’aura de la cabine téléphonique  où
se trouve ce grand moi dans l’automne aimable
mouillé & congelé je parle avec toi
d’objectifs, d’angles
de choses un peu anciennes
tout a fui plus au fond
mes doigts tambourinent la caisse
sur le bidon poussiéreux d’essence
elle est morte
le soleil la gonfle terrorisée
la nuit plante la rosée comme des perles artificielles
mes yeux sont froids
ils ne se souviennent pas
ils ne désirent pas
les hommes fuient de ma cabine
ma cabine court vers la mer
c’est un Jésus fatigué
qui marche un instant sur l’eau
et après s’enfonce

Traduction : Dolors Català

Ivica Prtenjaca (Rijeka, 1969). Il vit et travaille à Zagreb. Il a publié les recueils de poèmes Pisanje oslobađa (L’écriture libère), 1999; Yve (2001), l'anthologie bilingue croate-français Nitko ne govori hrvatski (Personne ne parle croate) avec les poètes Banko Čegec et Miroslav Mićanović; Uzimaj sve što te smiruje (Prend ce qui te calme),  2006 et Okrutnost (Cruauté),  2010. Il est aussi l'auteur du roman Dobro je, lijepo je, (C'est bien, c'est beau), 2006, du recueil de contes Kod Yves (chez Yves), 2011 ainsi que de la pièce de théâtre Nedeljni ručak (Déjeuner du dimanche), 2007.

DORTA JAGIĆ [10.713]


Dorta Jagić

(Sinj, CROACIA  1974) 

Ha publicado los libros de poesía Plahta preko glave (Sábana sobre la cabeza), 1999, que recibió el premio Goran para jóvenes poetas; Tamagochi mi je umro na rukama (El tamagochi se me ha muerto en las manos), 2001; Đavo i usidjelica (El diablo y la soltera), 2003; Kvadrature duge (Cuadratura del arco iris), 2007 y Kauč na trgu (Sofá en la plaza), 2011 y de los libros de cuentos Kičma (Espina dorsal), 2009 y S tetovažom nisi sam (Con tatuajes no estás solo), 2011. 

En 2007 recibió The Balkan Grand Prize for Poetry al festival "Curtea de Arges Poetry Nights" en Rumanía, un premio que otorga la International Academy Oriente-Occidente. Este poema de una fuerza mágica, surrealista e inquietante fue traducido por Francesc Parcerisas, Roser Soler, Vedrana Lovrinović y Pau Bori al catalán durante el Seminario de Traducción Poética de la Isla de Pašman, incluido en el libro "Neka bar vedrina ogrne".



Luna

En el tiempo en que las personas todavía comían tierra
eran felices y carnalmente puros y no tocaban el agua
la luna no estaba en el cielo
porque estaban fundidos en los ríos.
Un anochecer de primavera
la gente empezó a beber agua sólo porque
estaba prohibido
y durante la noche se bebió toda la luz de la luna.
Por la mañana despertaron mortales, de agua, y sucios
y la luna subió al cielo
para recordarnos
la pureza inicial de nuestro cuerpo.





Mjesec

u doba dok su ljudi još jeli zemlju
bili sretno i tjelesno čisti bez dodira s vodom
mjeseca nije bilo na nebu
jer je bio rastopljen u rijekama.
jedne proljetne večeri
ljudi su počeli piti vodu samo zato
što se to ne smije
i noću popiše svu mjesečinu.
ujutro su se probudili smrtni, vodeni i prljavi
a mjesec je otišao na nebo
da nam poluži kao otisak
našeg prvog, čistog čela.

(Fuente: Viatger que s'extravia)






Dorta Jagić ǀ sèrieAlfa 59



habitación de la viajera trotamundos

al volver a casa con las maletas sucias
¿qué hago entonces?
me quedo de pie largo rato y me pregunto en el umbral
por qué todos los caminos no llevan a roma ni a moscú,
sino a esta habitación

a este seco cubículo paternal
a la caja dura de dimensiones constantes
grotescamente deforme en su inmovilidad
como una bicicleta estática

yo, grande y dorada
con pasaportes líquidos en el pelo
estudiante de los aeropuertos del mundo
atada siempre otra vez
con los cuatro cinturones de seguridad
de sus paredes vacías

sentarse otra vez al volver del mar
con un billete roto en este cuarto
es más o menos
como colgarse boca abajo
pendiendo de un sutil gancho en la pared
de la fuerza de las circunstancias
de lo eventual
del aleteo de una mariposa en pequín
pendiente del deseo de alguien
que yo espero aquí los días de fiesta
de bautizos, bodas y graduaciones
como el jamón cocido
de la familia.

Traducción: Pau Sanchis




habitaciones infantiles

algunas viejas habitaciones de la infancia
con el tiempo acaban enganchadas
al polvo y a los cuidados,
mugrientamente infantiles, tozudas.
niñas-viejas
por ejemplo, si esta es realmente mi habitación
¿por qué no tiene el brillo del pronto
por sí misma como antes?
por qué deja tantos kilos de polvo
cada día en todos estos valiosos objetos?
como si a escondidas esnifara
esta caspa gris de vampiro
o la inyectara directamente en los jarrones, en las alfombras, en mi
para olvidar algo doloroso.
no. con todo, esta niña-vieja
deja los restos triturados de las cosas
para su cacao jubilado de las “5 o’clock”
que sorberá melancólicamente
con las demás habitaciones abandonadas
del barrio cuando la deje por alguien
más
maduro.

Traducción: Pau Sanchis





soba svjetske putnice

kad se vratim kući s isprljanim koferima
što da radim?
dugo stojim i pitam se na pragu
zašto svi putevi ne vode ni u rim ni u moskvu
već u ovu sobu?

u ovu suhu očevu kocku
u tvrdu kutijicu stalnih dimenzija,
smiješno nakaznu u svom stajanju
kao sobni bicikl

ja, velika i zlatna
s tekućim putovnicama u kosi
studentica svjestskih aerodroma
svezana uvijek iznova
s četiri sigurnosna pojasa
njenih praznih zidova

još jednom nakon mora
sjesti s poderanom kartom u ovu sobu
otprilike je
kao da se objesim naglavce
obješene o tanku kuku na zidu,
o splet okolnosti
o slučaj
o zamah leptirovih krila u pekingu
obješena o nečiju želju
da ovdje čekam velike dane
krstitke, svadbe i mature
kao obiteljska
šunka






djetinjaste sobe

neke stare sobe iz djetinjstva
s vremenom postanu sve ovisnije
o prašini i pažnji,
musavo infantilne, inatljive.
djevojčice-starice.
naprimjer, ako je ovo zbilja moja soba
zašto ne sjaji kao prono
sama od sebe kao prije
zašto pušta toliko kilograma prašine
dnevno na sve te vrijedne stvari?
kao da potajno ušmrkava
tu sivu vampirsku perut
ili je ubrizgava ravno u vaze, tepihe, mene
ne bi li na nešto mučno zaboravila.
ne. Ipak ta djevojčica-starica
fini mljeveni ostatak stvari
taloži za svoj umirovljnički “5 o’clock” kakao
koji će sjetno pijuckati
s drugim napuštenim sobama iz kvarta
kad je ostavim zbog nekog
zrelijeg
drugog






habitació de la viatgera rodamón

quan torne a casa amb les maletes brutes
què puc fer-hi?
m’estic dempeus llarga estona i em demane al llindar
per què tots els camins no duen a roma ni a moscou
sinó a aquesta habitació

a aquest eixut cubicle paternal
a la capsa dura sempre igual de gran
grotescament deforme en la immobilitat
com una bicicleta estàtica

jo, gran i daurada
amb passaports líquids als cabells
estudiant dels aeroports mundials
lligada sempre de nou
amb els quatre cinturons de seguretat
de les seues parets buides

seure una altra vegada en tornar del mar
amb un bitllet estripat en aquesta habitació
és més o menys
com penjar-me cap per avall
pendent d’un subtil ganxo a la paret
de la força de les circumstàncies
de l’eventualitat
del batec d’ales d’una papallona a pequin
pendent del desig d’algú
que jo espere ací els dies de festa
de bateigs, casaments i graduacions
com el pernil dolç
de la família.

Traducció: Pau Sanchis






habitacions infantils

algunes velles habitacions de la infantesa
amb el temps estan cada vegada més enganxades
a la pols i a les atencions,
ronyosament infantils, tossudes.
nenes-velles
per exemple, si aquesta és realment la meua habitació
per què no té la brillantor del pronto
per si sola com abans?
per què desa tants quilos de pols
a diari en tots aquests objectes valuosos?
com si esnifara d’amagat
aquesta caspa gris de vampir
o la injectara directament als gerros, a les catifes, a mi
per oblidar algun dolor.
no. amb tot, aquesta nena-vella
deixa les restes triturades de les coses
per al seu cacau jubilat de les “5 o’clock”
que xarruparà amb melangia
amb les altres habitacions abandonades
del barri quan la deixe per un algú
més
madur.

Traducció: Pau Sanchis






room of a lady traveler

when I come back home with my sullied suitcase
what shall I do?
I sat long and wonder at the sill
why all roads lead not to Rome or Moscow
but just this room

to this dry paternal cube
to the hard box of constant dimensions
ridiculously distorted in its standing
like an exercise bike

I, large and golden
with fluid passports in my hair
a student girl of world aerodromes
always bound again
with the four safety belts
of its empty walls
once again after the seaside

to sit with a torn ticket in this room
is about like
hanging upside down
pendant from a thin hook in the wall,
from force of circumstances
from accident
the flutter of butterfly wings in Peking
pendant on someone’s wish
here to wait for the big days
of christening, wedding and graduation
like the family
ham on the bone

Translation: Graham McMaster





kilos of dust

some old rooms from childhood
in time become ever more dependent
on dust and attention
fussily infantile, contrary.
little girls-old ladies.
for example, if this is really my room
why does it not shine like johnson’s wax
all by itself as before
why does it give out so many kilos of dust
each day on all those worthwhile things?
as if it were in secret snorting
this grey vampire dandruff
or shooting right into the vases, carpets, me
as if to forget something painful,
no. after all that girl-old lady
deposits the fine ground remains of things
for her pensioner “5 o’clock” cocoa
that shell sip with melancholy
with the other abandoned rooms
in the neighbourhood when I leave it for some
riper
other

Translation: Graham McMaster

Dorta Jagić (Sinj, 1974). She published poetry books Plahta preko glave, 1999, wich won the Goran prize for young poets; Tamagochi mi je umro na rukama, 2001; Đavo i usidjelica, 2003; Kvadrature duge, 2007 and Kauć na trgu, 2011 and the short stories book's Kičma, 2009 and S tetovažom nisi sam, 2011.





quarto de uma viajante nômade

ao voltar para casa com as malas sujas
que posso eu fazer?
fico de pé por um tempo e  me pergunto da soleira
por que todos os caminhos não levam a roma nem a moscou
senão a este quarto

a este seco cubículo paternal
à caixa dura de dimensões constantes
grotescamente disforme em sua imobilidade
como uma bicicleta estática

eu, grande e dourada
com passaportes líquidos nos cabelos
estudante dos aeroportos do mundo
amarrada sempre novamente
com os quatro cintos da segurança
de suas paredes vazias

sentar-se uma outra vez ao voltar do mar
com uma passagem rasgada neste quarto
é mais ou menos
como se pendurar de cabeça para baixo
pendendo dum subtil gancho na parede
da força das circunstâncias
da eventualidade
do bater de asas duma borboleta em pequim
pendente do desejo de alguém
que eu espero aqui nos dias de festa
de batizados, casamentos e graduações
como o fiambre
da família.

Tradução: Joan Navarro | Revisão: Josefina Neves Mello


quartos infantis

alguns velhos quartos da infância
com o tempo estão cada vez mais entregues
ao pó e às atenções,
emporcalhadamente infantis i teimosas.
meninas-velhas
por exemplo, se este é realmente o meu quarto
por que não tem o brilho do poliflor
per si mesmo como antes?
por que deixa tantos quilos de pó
a cada dia em todos estes objetos valiosos?
como se às escondidas cheirasse
essa caspa cinza de vampiro
ou a injetara diretamente nos jarros, nas alcatifas, em mim
para esquecer algo doloroso.
não. contudo, esta menina-velha
deixa os restos triturados de suas coisas
para seu chocolate reformado das “5 o’clock”
que sorverá com melancolia
com os demais quartos abandonados
do bairro quando a deixe por alguém
mais
maduro.

Tradução: Joan Navarro | Revisão: Josefina Neves Mello

Dorta Jagić (Sinj, 1974). Publicou os livros de poesia Plahta preko glave (Lençol sobre a cabeça), 1999, que recebeu o prêmio Goran para jovens poetas; Tamagochi mi je umro na rukama (O tamagochi morreu em minhas mãos), 2001; Đavo i usidjelica (O diabo e a solteira), 2003; Kvadrature duge (Quadratura do arco-íris), 2007 e Kauč na trgu (Sofá na praça), 2011 e livros de contos Kičma (Espinha dorsal), 2009 e S tetovažom nisi sam (Com tatuagens não estás sozinho), 2011. Em 2007 recebeu “The Balkan Grand Prize for Poetry” no festival “Curtea de Arges Poetry Nights” na Roménia, um prêmio outorgado pela International Academy Orient-Occident.


Ǣ


chambre de la voyageuse bourlingueuse

quand je rentre à la maison, les valises sales
qu’est-ce que je peux  faire?
je reste longtemps debout  et je me demande sur le pas de la porte
pourquoi tous les chemins ne mènent pas à rome ni à moscou
mais à cette chambre

à cette aride pièce paternelle
à la solide boîte  toujours aussi grande
grotesquement difforme dans son immobilité
comme une bicyclette statique

moi, grande et dorée
avec des passeports flottants dans les cheveux
étudiante des aéroports mondiaux
toujours attachée
aux quatre ceintures de sécurité
de leurs murs vides

encore une fois en rentrant de la mer
m’asseoir dans cette chambre avec un ticket déchiré
c’est plus ou moins
comme me suspendre la tête en bas
à un crochet subtil contre le mur
à la force des circonstances
à l’éventualité
au battement des ailes d’un papillon à pékin
au désir de quelqu’un
que j’attende ici les jours de fête
de baptême, de mariage et de diplômes
comme le jambon cuit de la famille

Traduction : Dolors Català


chambres d’enfants

certaines chambres de l’enfance
sont avec le temps de plus en plus attachées
à la poussière et aux attentions,
enfantinement crasseuses, têtues
fillettes-vieilles
par exemple, si c’est vraiment ma chambre
pourquoi ne brille-t-elle pas comme le nettoyant Pliz
par elle-même comme avant
pourquoi laisse-t-elle chaque jour
autant de kilos de poussière
sur ces objets de valeurs?
comme si en cachette elle aspirait
ces grises pellicules vampiresques
ou si elle les injectait directement sur les vases, sur les tapis, sur moi
pour me faire oublier quelque douleur.
non.  mais, cette fillette-vieille
laisse les restes pulvérisés des choses
pour son cacao de retraitée de “5 o’clock”
qu’elle boira à petites gorgées avec mélancolie
avec les autres chambres abandonnées
du quartier quand je la quitterai pour quelqu’un
de plus
mûr.

Traduction : Dolors Català