4951.- ANNA MONTERO BOSCH

Anna Montero Bosch, Logroño, 1954. Poeta y traductora. Profesora de francés. Autora de los poemarios: Polsim de lluna, 1983; Arbres de l'exili, 1988; La meitat fosca, 1994; com si tornés d’enlloc, 1999; serenitat de cercles, 2004; el pes de la llum, Premio Cadaqués a Rosa Leveroni, 2007, teranyines, Premio Ausiàs March de Gandia, 2010 y de la Crítica 2011. Sus poemas han sido traducidos al francés, inglés, español, ruso, alemán e italiano. Como traductora, éstos son sus últimos textos editados: Poetes quebequesos, 2001; L’Enamorada interior, de Claudine Bertrand, 2002; Oscil·latori, de Aurélie Nemours, 2002; 12 poemes, de Anise Koltz, 2004; La terra calla, de Anise Koltz, 2005.






Traducción: Joan Navarro


la risa del diablo

soy yo.
quiero decir: aquello que duerme, aquello que se arrastra,
que nace y muere cada día.
de barro en barro, el árbol y el llantén,
de mar en mar, la arena, el pez y la anémona.

quiero decir: aquello que parece eterno
y vuela, efímero, en el aire del bosque,
como una luz, como una centella,
polvillo que se desvanece llegada la hora.

soy yo.
que conozco el tiempo y la pesadumbre,
lo que permanece y lo que se borra
y trato de olvidar que todo es humo,
que todo es niebla, que todo calla
cuando yo hablo, que todo habla
en silencio. que todo habla.




la rialla del diable

sóc jo.
vull dir: el que dorm, el que s’arrossega,
el que naix i mor cada dia.
de fang en fang, l’arbre i el plantatge,
de mar en mar, l’arena, el peix i l’anemone.

vull dir: el que sembla etern
i vola, efímer, en l’aire del bosc,
com una llum, com una guspira,
polsim que s’esvaneix quan arriba l’hora.

sóc jo.
que conec el temps i la recança,
el que roman i el que s’esborra
i faig per oblidar que tot és fum,
que tot és boira, que tot calla
quan jo parle, que tot parla
en silenci. que tot parla.









T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell
i un llac on el temps s’endinsa
t’he vestit de dubtes
i una certesa profunda

amor que amb la nit
desgranes la llum
del collar dels dies

t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma

amor sense nom
on el temps s’endinsa i nia


Arbres de l'exili, Ed. Gregal, València, 1988.








EXILI

et dissemines al mirall del vespre
i és aquest tu que sempre se m’enfuig
boira de nit que multiplica els cels
el tu més meu el país que m’encisa
exiliada de mi fugitiva
de tu cercant el tu més fosc al clos
on el reflex del vespre m’enlluerna
et dissemines al mirall del vespre
i cada engruna de tu m’encativa
com cada aresta on l’atzabetja clou
i eixampla el foc que em dus exiliat
de tu proscrit de mi cercant la llum
més fosca al clos on el mirall del vespre
ens dissemina

Arbres de l'exili, Ed. Gregal, València, 1988.









LES GAVINES I EL TEMPS

a marguerite duras, i. m.

somia la vella dama a trouville.
amb un rerafons de gavines fosques,
somia: «jo vaig ser bella».
i totes les paraules són belles
ara que han estat dites.

cau la nit a trouville,
on mai no hem estat,
i puc veure els ocells de salnitre
i la mar molt trista.
cau la nit a trouville
i totes les paraules
que han estat dites
són el nostre passat.

anirem a trouville
i veurem les gavines fosques
i els ocells de salnitre
com pedres d’un altre món.
i sabrem que el temps
habita les paraules
que el diuen.

Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.








DEL CEL, EL NÚVOL...

del cel, el núvol. de la paraula, els silencis.
de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma.
dels carrers, la pluja.
de l’amor, el gest,
el núvol, el silenci,
la pluja, el riu.
de l’amor, la paraula i la mar,
el cel, l’aigua. de l’amor, l’espai
obert que a dintre s’arbra
i ens fa paraula.

Com si tornés d'enlloc, Cafè Central, Barcelona, 1999.








HARMONIA, I

tota la tarda a l’aguait
entre les branques
de l’acàcia que mor.
amb pas petit
s’atansa la tardor
i tot és on ha de ser:

al llindar
d’un altre cercle
o al fons de la veu
que ho diu,
i espera.

Serenitat de cercles, Ed. Proa, Barcelona, 2004.