BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

lunes, 19 de septiembre de 2011

4952.- MARC GRANELL


Marc Granell (Valencia, España 1953) es poeta y traductor. Estudió Filosofía y Filología y participó activamente en la renovación cultural y literaria de los años 70 en Valencia. Con otros escritores de su generación funda la revista Cairell, que será un punto de partida para las nuevas voces que surgían en el panorama literario de la época. Granell no sólo escribe y publica poesía durante los años 70 y 80, también dirije colecciones que servirán para descubrir nuevos valores.

Los primeros libros ven la luz a finales de los años 70, cuando gana el premio Vicent Andrés Estellés con Llarg camí llarg (1977), o publica Notícia de la tribu (1978), Refugi Absent (1979) y Materials per a una mort meditada (1979), que mereció el premio Ausiàs March de Gandia. Su poesía estará también presente en las antologías de la época, como por ejemplo La nova poesia catalana, de Joaquín Marco y Jaume Pont.

Fira desolada (1991) o Versos per a Anna (2003), son dos de sus libros más recientes, Su poesía completa se publicó por primera vez en 1999 en el libro Poesia reunida (València, Editorial Denes). Pero también ha llevado a término una intensa labor para dar al público más joven una poesía adecuada, centrada en la amistad y otros valores humanísticos.

Granell ha dirigido numerosas colecciones poéticas, como “Gregal Poesia”, que supuso un giro fundamental para el futuro de la edición de este género en el País Valencià. Sus poemas se han traducido a diversas lenguas y él mismo ha publicado versiones de escritores europeos.

Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.






TARDE DE AMOR Y ÚNICA

Entonces le dijo Jesús...
Marcos, 7, 29

Mira, Juan, la amplísima tarde.
Es mentira el hombre
y la serpiente
y el árbol.
Sólo tu cuerpo y el mío existen.
Después ya no. Pero me siento
tranquilo y tus labios
me saben, corren paso a paso
esta piel tan débil que soporto.
Tu abrazo es la única memoria.
¿Sabes?,
hay gente que me quiere dios
y escriben
fantásticas historias que nunca he procurado.
Los poderosos necesitan
el arma más perfecta.
Y seré el arma más perfecta.
El engaño
es lo que más dura.
Y alguien, así,
cualquier día,
habla esta tarde
en la que tanto te amo y beso
tu cuerpo hecho de cuerpo y nada.

(Versión al castellano del autor)



VESPRADA D’AMOR I ÚNICA

Llavors va dir-li Jesús...
Marc, 7, 29

Mira, Joan, l’amplíssima vesprada.
És mentida l’home
i la serp
i l’arbre.
Sols el teu cos i el meu existeixen.
Després ja no. Però em sent
tranquil i els teus llavis
em saben, corren pas a pas
aquesta pell tan feble que suporte.
La teua abraçada és l’única memòria.
Saps?,
hi ha gent que em vol déu
i escriuen
fantàstiques històries que mai no he procurat.
Els poderosos necessiten
l’arma més perfecta.
I seré l’arma més perfecta.
L’engany
és allò que més dura.
I algú, així,
qualsevol dia,
parla aquesta vesprada
on tant t’estime i bese
el teu cos fet de cos i no-res.

(De Refugi absent, 1979)







LABERINTO

A Elisa Pascual

La infelicidad es la cosa más natural del mundo,
la más cálida, la más entrañable.
Se es infeliz porque se es. Porque se dicen
cosas como éstas y no se oye
el tiro inmediato en el corazón de quien las dice.
¿Mas se abriría si así una rendija?
El gesto paraliza el deseo un instante.
El deseo, sin embargo, del gesto hace ámbito
donde el dolor perdura paredes inacabables.

(Versión al castellano del autor)



LABERINT

A Elisa Pascual

La infelicitat és la cosa més natural del món,
la més càlida, la més entranyable.
S’és infeliç perquè s’és. Perquè es diuen
coses com aquestes i no se sent
el tret immediat en el cor de qui les diu.
¿S’obriria, però, si així una escletxa?
El gest paralitza el desig un instant.
El desig, tanmateix, del gest fa àmbit
on el dolor perdura parets inacabables.

(De Fira desolada, 1991)






RECIBIMIENTO Y HOMENAJE A LOS MIEMBROS
SUPERVIVIENTES DE LAS BRIGADAS
INTERNACIONALES LLEGADOS A VALENCIA
EL 8 DE NOVIEMBRE DE 1996

A Vicent Lladró

La memoria es un sol clavado en la espalda
que nunca se hace noche, una bala que llueve
cada día el cadáver de un sueño grandioso y perfecto
sobre la piel callada.

Sonaban himnos y aviones. Las serpientes subían
por todas las chimeneas de todas las fábricas de Europa
y ocultaban el cielo. No había ya cielo. Ya no había
ni una brizna de horizonte que llevarse a la esperanza.

Un solo miedo,
un solo dolor,
un solo cuerpo humillado
son todos los miedos,
todos los dolores,
todos los cuerpos humillados de la tierra.

¿En qué bandera cabe
tanta sangre derramada,
tantas albas muertas?
¿En qué idioma hablan
las tumbas que cavasteis
y nos traeis en las manos como un presente dulcísimo?

Vinisteis de muy lejos. Volveis ahora
de no sé qué caminos, qué pasiones,
qué traiciones,
cuántas renuncias, qué tedios.

Suenan himnos y aviones. Las serpientes suben
por todas las antenas de todas las azoteas de la ciudad callada.

La memoria es un cuerpo, éste tan joven,
que os saluda con un sueño grandioso y perfecto
viviéndole la mirada.

(Versión al castellano del autor)




REBUDA I HOMENATGE ALS MEMBRES
SUPERVIVENTS DE LES BRIGADES
INTERNACIONALS ARRIBATS A VALÈNCIA
EL 8 DE NOVEMBRE DE 1996

A Vicent Lladró

La memòria és un sol clavat a l’esquena
que mai no es fa nit, una bala que plou
cada dia el cadàver d’un somni grandiós i perfecte
sobre la pell callada.

Sonaven himnes i avions. Les serps pujaven
per totes les xemeneies de totes les fàbriques d’Europa
i ocultaven el cel. No hi havia ja cel. No hi havia
un mal bri d’horitzó que dur-se a l’esperança.

Una sola por,
un sol dolor,
un sol cos humiliat
són totes les pors,
tots els dolors,
tots els cossos humiliats de la terra.

¿En quina bandera cap
tanta sang vessada,
tantes albes mortes?
¿En quin idioma parlen
les tombes que cavàreu
i ens dueu en les mans com un present dolcíssim?

Vinguéreu de molt lluny. Torneu ara
de no sé quins camins, quines passions,
quines traïcions,
quantes renúncies, quins tedis.

Sonen himnes i avions. Les serps pugen
per totes les antenes de tots els terrats de la ciutat callada.

La memòria és un cos, aquest tan jove,
que us saluda amb un somni grandiós i perfecte
vivint-li la mirada.

(De Corrent de fons, 1999)






Antic com el mar i el temps és el costum
de ser passió l'home perenne dintre l'ombra,
destí i no morada car hi mora qui habita
sagrat en l'etern jardí on els déus
no són déus ni núvols, no escuma sinó absència
del ser mateix alçant el seu calze en oblit.

(De Llarg camí llarg, 1977)




Salvatges no som,
això ja ens ho diuen les enciclopèdies.
I? Haurem de trobar la paraula
escaient i justa que ens delimite.
Perquè anem vestits,
perquè anem amb la mirada fosca però trista,
perquè anem amb les mans a les butxaques.
I tenim proves
del nostre clar enteniment.
Qui pot, per exemple,
no desitjar algun d’aquests productes
delicats i agradosos
que ens ofereixen?
Ah la paraula!

(De Notícia de la tribu, 1978)





VALÈNCIA SOTA LA LLUNA

La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.

On la rosa i la veu cridant campanes?

Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.

Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t'han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.

Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar adormit, taüt de les estrelles.

Verds enllà, no sents?, sonen petjades.

Has tancat prou fort totes les portes?

(Del llibre Exercici per a una veu, 1983)





T'has alçat dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls
han encés sols i fires
en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.

(De Versos per a Anna, 1998)






MATERNITAT

Esperant.
Esperant que vinga la mare.
Esperant.
Esperant que escolten. Esperant.
Esperant la nina que prometeren.
Esperant.
Esperant parar taula. Esperant.
Esperant que el pare acabe de mirar el futbol.
Esperant.
Esperant que cresquen els pits.
Esperant.
Esperant brodar l’aixovar pulcríssim.
Esperant.
Esperant l’orgasme. Esperant.
Esperant fer el sopar
per quan l’home torne. Esperant.
Esperant tenir el fill.
Esperant.
Esperant que el fill cresca.
Esperant.
Esperant el metge. Esperant.
Esperant veure Déu.
Esperant.
El rector ho assegurava. Esperant.
Esperant.
Almenys ser pols. Esperant.


Materials per a una mort meditada,
Ajuntament de Gandia, Gandia .1980






RAONS DE DESIDENTITAT


Miraré de fer-me ric
i bell
i poderós,
atlàntic i atlètic,
elàstic somriure d’escuma puríssima,
flexible cos de platja salvatge,
àvid esguard metrallant pupil·les.

Hi ha massa carrers foscos
i vaixells aturats als tolls de la memòria.

¿Sap algú la naturalesa exacta
d’aquest mal de cervell
que envaeix tots els porus
dels somnis?
Tota llei ens obliga a la renúncia.
I, a més, és segur
que en la pròxima mort moriran
també les estàtues.

Exercici per a una veu, Edicions del Mall,
Barcelona 1984.






RÈQUIEM


Petit, el món, monòton, i a més , per sobrepuig,
dia a dia ens presenta la nostra pròpia imatge:
un oasi d’horror dins un desert d’enuig!
Charles BAUDELAIRE

Que la pau siga amb tots vosaltres,
germans en l’egoisme i l’estultícia.
Que us siga favorable i acollent
el parany que durant segles hem bastit
sota la pell indestructible de cada innocència.

Són durs els temps i fa bo d’amagar-se
les mans en les butxaques del conhort
propici i estudiat ben a propòsit
per ocultar l’olor de la intempèrie,
del buit sense resposta possible
que ens despulla els camins i la mirada.
No hi ha raons que ens facen sospitar
l’existència imprescindible de la culpa
que, com un bosc conegut i confortable,
hem instal·lat al bell mig de les venes.
I, tanmateix, és la casa on habitem
l’angúnia de saber-nos la mort
quan naixem nascuda a les entranyes.

Potser un dia intentaran clarícies
aquells en qui ens volem mentir perpetus.
Trencaran els panys i colgaran una a una
per sempre més les nostres calaveres
sota l’única i blanca, gloriosa rialla.

Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991








L’ARRIBADA

Cremàrem les naus. Totes.
També aquella
plena de lluna i gessamí.

La platja era gran, quasi blanca.

N’érem tants, però, que no podíem
moure ni un peu.
Callàrem.

Algú ens digué
amb veu molt dolça
que el mar era el cadàver.

Immòbils,
dempeus,
vam aprendre
a morir-nos les paraules una a una.

A poc a poc
tancàrem la mirada.

Quant de temps ha passat, no ho recorde.

De tant en tant
aquella veu tan dolça
ens fa saber-nos perfectes i feliços.

Fira desolada, Ed. Columna, Barcelona 1991