4953.- MIQUEL BEZARES

Miquel Bezares (Llucmajor, Mallorca, 1968). Poeta, narrador y profesor. Licenciado en Filología Catalana, ejerce como profesor de enseñanza secundaria e imparte, también, clases a adultos. Durante los últimos años de la década de los ochenta y los primeros noventa codirige, junto a Biel Thomàs, las Edicions Atàviques, una interesante experiencia plasticopoética.

Como poeta se da a conocer en el año 1987 con la obra Cos de calitja. A partir de aquí han seguido otras publicaciones, algunas de las cuales son premiadas: Carnaval (1989), premio Ciudad de Palma de Poesía; Crònica del desfici (1992), premio Josep Munteis de poesía, dentro de los Premios Ciudad de Olot, 1991; El convers (2004), premio Miquel de Palol de poesía, 2003.

También recibe diversos premios en narrativa, como el Bearn, por la obra Susannes (1998) o el Marian Vayreda, dentro de los Premios Ciudad de Olot, por Quan els avions cauen (2001). Colabora, entre otros, con el fotógrafo Toni Catany, elaborando los textos para el catálogo de la exposición Dels qui escriuen (2002).

Es socio y Vicepresidente para las Islas Baleares de la AELC.

Página elaborada por Toni Terrades Oliver para la AELC.






Una mar sense horitzó

la calitja
trenca els cranis de pedra
que sota un mantell de roses
s'amaguen.
tot s'estimba
i tot s'escola
si un bosc cel, una rosa blanca
o una duna vermella es perden
en una mar sense horitzó.
perquè res no mou la fulla
si el vent i l'aigua
no l'escridassen,
i un amor sense horitzó
o una solitud sense final,
esbuquen els castells
d'arena i somnis
que aixecàrem en una platja
només nostra.







Els nombres i les metamorfosis

Del meu son dòcil a la glòria de desitjar-te:
de la meva mort callada al teu esclat de sal
hi hagué un sol nombre: una lenta ferida
de la carn en la meva còrpora tancada. Del mar
al jaç, de les places argentades pels vels de dones
cansades al desert d'ossos i de murmuris solars,
una sola tempesta d'ullals, una sola derrota.
De la meva veu oscada al crit guerrer del nòmada,
de la llenya al foc, una sola flama, un sol cant.
Una sola paraula et portà un nou nombre, et robà
a la ignorància de la pell clara i rebentà
l'instant present a la memòria llatzerada.
Un sol bes m'acostà al teu tors canviant, enviada
de l'obscuritat, xifra inexistent, perquè
abans que fugissis pogués sentir en els meus dits
la rara metamorfosi de la closca apagada, el teu
ajupir-te en la pedra closa: la teva corrupció
de nombre i de cargol, d'amant i d'espiral; i entrar,
de bell nou, crivellant l'aigua oculta del desig
i del teu cos, en la glòria dòcil del meu son.







la tens tan plena la boca i el mar perboca

tan plens els eriçons i ombres que omplen
l'ample plom de la meva por apegalosa
que els meus ulls ja no et canten de tan plens
i el meu fal·lus voluptuós ja no plora
(amor al supermercat i que on deia bufada
digui besada on deia iogurt el gust on jo tu i jo)
potser fins i tot millorarem mai sadolls
els percentatges de gaudi i ens demanarem
per què besos tendres i no mil-i-un besos
si feim la mort (i l'amor) dins una llauna
com de seixanta-nou quilos dos peixos plens de sal
i assedegats de pauses farem un jaç de pa
i et mossegaré fart de conjuncions copulatives jo
les tomàtigues i se'm farà la boca aigua a mi
i si no volem morir de sobredosis de suor (i d'amor)
haurem de vendre les besades i l'hora
i agenollar-nos tots (dos) i plegats fer de l'angoixa
l'únic preu i a la boca tancada l'única resposta
i així doncs obre de bell nou estimada la boca i besa'm
que els tens tan plens els ulls i el mar tan quiet






flor
ència

d
escriu la llum un
cel
ver
mell i a
carnissat
,pètals sota els
peus
,sol sobre el cor
.que sóc
al
claustre silenci
ós
per re
co
nèixer
el viatger
,per
a
jorn
ar els
plants.Que em
plau
ignorar-lo,que
em dol oblidar-lo
;que en sé
,marbradament
,l'esguard


(Dins del llibre El convers. Barcelona: Edicions 62 -

Empúries, 2004, p. 41)

Si trobaré uns ulls més blaus
no puc saber-ho, sol i aquí,
en el teu cos tebi i mesquí,
car del desig no sé les claus.

Si trobaré llavis esclaus
dels llavis maus, en el destí
fosc i atzarós del meu sentir,
ni jo ho sé. Potser les aus

dels teus ulls, com ganivets
per desitjar-me, ho intuiran.
Jo, presoner dels cors estrets,

mai no sabré si t'ho diran,
que no estimaré ulls com els teus,
perquè potser et trairan.

(Poema "Dos", dins del poemari Carnaval. Barcelona:

Columna, 1989, p. 45)

l'illa

un vent
terral
desfà els cranis de pedra
que
un vel de roses amagava

.tot em sembla in
útil
si el mar i l'aigua
no s'endu
en
l'espessa paüra i
en
arena
(i somnis)
creixen els pètals
i elspistils
(i somnis)


(Dins del llibre Versllum. Palma de Mallorca:

Moll, 2000, p. 33)

HI HA COTXES PLENS D’AMOR EN LA HUMITAT...

Hi ha cotxes plens d’amor en la humitat
la furtiva humitat dels soterranis i dels temples
i veig amb els ulls del desfici les resplendors
la pluja en la mirada el primer cop que la mort
amb la nuesa del grumer i l’alè de la teva veu
em penetrà quan amb paraules com mortalles
em digueres
encara ho record la memòria no em traeix potser
et deixaré
ho veig i em veig a mi clandestí i furtiu i desert
i em veig pecant en el nostre temple gris i brut
sobre quatre rodes i de la creu vèiem davallar-ne Jesús
mentre Maria li feia reverències i el meu mabre oh!
amb quina fruïció flagel·lava la teva capella!
i aleshores teníem les mans plenes de formigues
i podríem dormir plegats i aquí oblidar-los
els nostres noms i besar-nos a l’ascensor i a la boca
del metro i a la cabina telefònica i sota l’escala
i al bosc i als llavis i als pits de la duna tallada
i oh veig encara amb els ulls del desfici
mentre s’esventren en l’aire els ocells de la nit
i en els cotxes buits ja d’amor la pell cremada
un ritu antic i una olor d’aigua em recorden
que la portares tu la mort la temuda mort
la mort fidel la mort inesperada la mort fantasmal
al recer del meu cos tremolós d’home escàpol i ferit
i tu m’ensenyares a sentir-la i per tu la tem encara

Crònica del desfici, Ed. Columna, Barcelona, 1992.








MARIA

nobody,not even the rain,has such small hands
E. E. CUMMINGS


havia viscut
a
Maria
algunes nits
febroses i
febrils.
Maria
era
una ciutat de llum i de plujosos misteris
(n’amagaven els seus carrers de pedra i els seus ulls)
,i
Hom
s’hi perdia i desitjava
,res
seguint
el rastre del seu
somriure
,de les seves glicines
,dels
seus
jardins humits
i de les
seves ombr
ívoles
cantonades
,tornar-hi

Maria
tenia un
coll
dolç
i les mans petites
;
i
al seu cor
entrava
com
a un laberint
:
delerós
d’usurpar-ne
el
(ventre, el)
centre
(:una plaça coberta d’una pluja terrosa)
i de des
fer
en flors els vermells intensos

Maria
havia esdevingut
,doncs,Una
d’aquelles
nits que fins i tot hi havia dormit,
un
Lloc
al qual
volia Tornar

per re
conèixer-la
i re
córrer-la
de cap a peus:
amb cremades
carícies
i paraules desmesurades
,però

Maria
tenia
unes mans tan petites
que
(Ell
)ni
Tan
Sols
nO
podia
recordar-les

Versllum, Editorial Moll, Mallorca, 2000.









POÈTICA,D’AMOR

,última
ment
pens
en
Tu:imagín com t’acostes a
mi,incauta
ment,i em dius
què és el poema(jo
sóc
un peix freda
ment llençat al sol),què és
el meu crit,el meu cant
en la teva mirada
...
i
pens
sobretoteslescoses
la paraula desfent-se
(m’agradaria,és evident,sentir-me
encara
més prop teu:tant que pogués acariciar-te el ventre
i trobar-hi, preuadíssim guar
dó,una aigua anellada
pel desig)en la teva boca
com el sucre,com els meus sentits,mentre Jo t’esper
,assegut a l’ombra d’una figuera
;la paraula desfent
-se,a
gosarada i sen
zilla
,en la memòria dels teus somnis
,mentre jo t
’esper assegut a l
’ombra d’un llorer

;dolços són sovint els somnis
que
a les palp
entes
(bell(i ben)mirat
ge
)
em porten sempre cap a tu

Versllum, Editorial Moll, Mallorca, 2000.



http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/index.htm#Segle%20XX