BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

viernes, 28 de octubre de 2011

5218.- GERARD VERGÉS


Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931) es un farmaceútico y profesor universitario, además de escritor español en lengua catalana. Su primer libro publicado, el poemario L'ombra rogenca de la lloba, (1981), fue ganador del Premio Carles Riba. Este no es, sin embargo, el único premio obtenido por Vergés. De hecho, su carrera le ha llevado a obtener la Creu de Sant Jordi (1997). Como traductor, destaca su versión de todos los sonetos de William Shakespeare. Sus obras de poesía han sido traducidas al español.
El 22 de mayo del 2009 recibió la Medalla de Oro de la ciudad de Tortosa (ya disponía de la Medalla de Plata, otorgada durante la alcaldía de Vicent Beguer).
Obra

Poesía
1982 L'ombra rogenca de la lloba
1986 Long play per a una ànima trista
1988 Lliri entre cards
2002 La insostenible lleugeresa del vers
[editar]Biografía y ensayo
1983 El pintor tortosí Antoni Casanova (véase Antonio Casanova y Estorach)
1986 Tretze biografies imperfectes
1991 Eros i art

Sobre su obra
2009 La poesia de Gerard Vergés (Ajuntament de Cambrils, Universitat Rovira i Virgili)
2010 Jo sóc aquell que em dic Gerard (Terres de l'Ebre, Editorial Petròpolis)

Premios literarios
1981 Carles Riba por L'ombra rogenca de la lloba
1985 Premio Josep Pla por Tretze biografies imperfectes
1990 Premio Josep Vallverdú de ensayo por Eros i art
1994 Premio de la Crítica Serra d'Or por la traducción Tots els sonets de Shakespeare









Antología poética

Edición bilingüe catalán castellano

Traducción de Ramón García Mateos







L'ombra rogenca de la lloba

[La sombra rojiza de la loba]





[Fragment]

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Si cavalls passen, núvols passaran.
I hi ha un silenci ingenu de roselles
—papàvers innocents— mentre a les places
surten noies en flor, amb els ulls brillants
i jeans elàstics i cintura prima.

Tot comença amb un aire divertit,
tot comença amb un aire d'esperança
tan Verd com les destrals dels llenyataires,
tan Roig com les sotanes dels canonges,
tan Blanc com les membranes dels insectes.
Però l'home és més fràgil que la rosa.

Tot i així —cal tenir-ho molt present—
a ma vida privada no l'afecten
la còpula ancestral de les tortugues
ni les reserves d'or dels bancs suïssos.
Trio el menú: vedella amb moixernons;
i un priorat; i un suc de mandarina.
—Què més vol el senyor?
—Tranquil·litat.
Vull morir dolçament com les acàcies
que arriba abril i no rebroten. Vull...
(Bull l'olla al foc com deu bullir l'infern.)

L'infern de les bagasses espanyoles
que encara fan l'ofici als antics calls
d'Istanbul. Gonococs i treponemes.
(Les cartes que no he escrit. I aquell sonet
—verda en els verds de mentes boreals—
on la menta rimava amb els teus llavis.)

—Aquesta nit he somniat en tu.
(Molt t'he estimat, amiga, a totes hores.)
—Mai no puc jeure del mateix costat.
(I vos creieu en el descans etern?)
—Harmonitzava idees i paraules.
(L'obra ben feta és càntir que no raja.)
—Jo sempre he estat un home de principis.
(Alguns canons abans van ser campanes.)

I, per damunt de tot, el desconsol,
i els titulars suspectes dels diaris,
i les galtes de llet i de maduixa,
i l'arquejada neu del coll dels cignes,
i l'espiral de foc de les metàfores,
i el pubis ros de Venus Afrodita,
i els ossos dels amics que van morir,
i els crepuscles de cendra i de tenebres,
i el rostre de Déu Pare, i les presons,
i la garsa i la flor del taronger,
i les sabates netes dels diumenges,
i les fràgils conquilles submarines,
i el vent del nord tallant com un coltell,
i els rellotges parats a dos quarts d'onze,
i els reculls de sinònims i d'antònims,
i els sants de guix amb ulls de porcellana,
i el fil que ens porta, bons minyons, al fons
del laberint grotesc. No sóc Teseu.

Teseu, Teseu! On hem perdut el fil?
Amb fils teixim tapissos delicats
i, amb paraules, poemes resplendents;
però el revers és el secret, l'ordit:
guaita la cara oculta de la lluna
i la lletra petita dels contractes.




[Fragmento]

Aquel que llaman Rómulo soy yo,
un romano de gesto pensativo,
irónico y cansado juntamente,
de perfil acuñado en las monedas.
Mil años he vivido. Mozart, Mahler
y el silencio del cielo me enamoran.

No os contaré la historia ya sabida
ni hablaré del paisaje donde vivo:
los naranjos en flor, el ancho río,
la tierra roja y dura, más arriba,
con olivos y viña. Y en verano
el cielo como el filo de una espada.
Y muy cerca la mar, que tanto quiero.

Aquí vivo y esto es lo que conozco:
funesta el agua para el trigo en flor,
funesto para el soto el vendaval,
funesta para mí la ira divina.
Dulce, en cambio, a la oveja es el madroño,
dulce para la siembra el agua mansa
y dulce para mí tu compañía.

De adolescente te encontré: los ojos
como rosas oscuras o jardines
sumidos en penumbra. (Y supe entonces
que era el negro el color de la belleza).

Nadie sabe las olas que se fueron,
mas el mistral el pelo despeinaba.
Sierpes en los cabellos y en los senos.
Abren mi herida vidrios afilados
(vidrios punzantes, mas amor me llama).
Hieren mi alma nombres y silencios,
trozos de arcilla, astillas de madera,
poderosas florestas desoladas.
El oro antiguo era una flor herida
y los bosques que fueron frondas puras
se abaten hoy a tajos y recazos.

(Con nuevas penas forjaré mis versos.
Tanto te habría amado, tanto habría
besado labios y ojos len-ta-men-te.
—Mis ojos negros: no como un relámpago.
—Los labios dulces: no como una espada).

Las espadas, tal vez, vendrán más tarde.
Marchitaban la flor tazas de nieve,
piedras quebraban los espejos de agua,
niebla cubría el rostro de la luna.

Un sinfín de pistolas parabéllum,
un sinfín de tricornios charolados.
Tricornios y caballos, con el alba,
por senderos de sombra y prados húmedos.
¿Y los colores? Verde, rojo y blanco.
No de la fiera Albión el estandarte.

Pasan caballos, nubes pasarán.
Hay un silencio ingenuo de amapolas
—papáver inocente— y en las plazas
muchachitas en flor de ojos brillantes,
y de cinturas y de jeans elásticos.

Todo empieza con aire divertido,
todo empieza con aire de esperanza.
Verde como el destral del leñador,
Rojo como sotana de canónigo,
Blanco como la binza de un insecto.
Pero el hombre es más frágil que la rosa.

Sin embargo —y hay que tenerlo en cuenta—
a mi vida privada no le influyen
la cópula ancestral de las tortugas
ni las reservas de oro en bancos suizos.
El menú elijo: setas con ternera;
y un priorato; y zumo de naranja.
—¿Qué más quiere el señor?
—Tranquilidad.
Dulcemente morir, como una acacia
que llega abril y no rebrota. Quiero...
(Borbollonea la olla en el hogar
igual que en el infierno los pecados).

Infierno de bagasas españolas
que trabajan en barrios miserables
de un Estambul con blenorragia y sífilis.
Cartas que no escribí. Y aquel soneto
—verde en los verdes de polares mentas—
donde menta rimaba con tus labios.

—He soñado contigo en esta noche.
(Te he amado tanto, amiga, a todas horas).
—Nunca puedo dormir de un mismo lado.
(¿Podéis creer en el descanso eterno?)
—Armonizaba ideas y palabras.
(La obra bien hecha es cántaro sin agua).
—Yo siempre he sido un hombre de principios.
(Hay cañones nacidos de campanas).

Por encima de todo, el desconsuelo,
inciertos titulares de periódico,
las mejillas de fresas y de leche,
arco de nieve el cuello de los cisnes,
el incendio espiral de las metáforas,
monte de Venus rubio de Afrodita,
un osario de amigos que murieron,
atardeceres de ceniza y sombra,
el rostro de Dios Padre, y las prisiones,
y la garza y la flor de los naranjos,
y los zapatos limpios del domingo,
y las frágiles conchas submarinas,
y el cuchillo afilado del mistral,
los relojes parados a las once,
las listas de sinónimos y antónimos,
santos de yeso, ojos de porcelana,
y el hilo que nos saca del grotesco
laberinto. Mas yo no soy Teseo.

¡Teseo! ¿Dónde el hilo hemos perdido
para tejer tapices delicados,
versos fulgentes y palabras bellas?
El secreto es la urdimbre, es el reverso:
mira la cara oculta de la luna
y la letra pequeña del contrato.




Long Play per a una ànima trista

[Long Play para un alma triste]



Parlo d'un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic—de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.




Hablo de un río mítico y rumoroso

A menudo recuerdo que en mi infancia
hubo un dulce y secreto rumor de agua.
Hablo aquí del verdor de un delta inmenso;
hablo del vuelo de los ibis (miles
de ibis como copos de nieve pura)
y del bello flamenco sonrosado
(rosa íntimo de un seno adolescente
apenas entrevisto).
Y hablo del azulón rasgando el aire
como piedra lanzada por la honda,
de la anguila sutil cual la serpiente,
la tenca plateada en los estanques.
Y de un largo silencio que anudaba
agua dulce del río y mar amarga.

Hablo de un río familiar que fluye
entre cañaverales;
hablo de la huerta feraz —Virgilio
amigo—, de los naranjos en flor
y la arsafraga tierna,
de la azada y la hoz, del perro en la era.
Allá a lo lejos por el cielo claro
cruzan las garzas en dorado vuelo.

Hablo de un río antiguo y aún surcado
por los viejos laúdes, legendarios,
los últimos laúdes,
agudos como espadas,
arrumados de vino,
de lana, de cebada:
marineros que cantan en la popa.

Hablo también de atardecidas lentas
tiñendo de oro trémulo
el agua enternecida,
los insectos con luz sobre sus alas,
brillos del sol en los lejanos puentes.

Dulce rumor del agua en el recuerdo.




Fràgil com un vidre és la memòria

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me
d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l'Institut —les matemàtiques,
la lectura, el dibuix— i m'agradava
una noia de llargues trenes rosses
i ulls de color de pluja. Molt després
—me'n recordo— vingueren la Botànica
(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l'obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada —me'n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m'adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l'home és la memòria.




Frágil como el cristal es la memoria

Qué desconsuelo, oh Dios, y qué congoja
despertarme mañana sin memoria.
Y no reconocerme en el espejo.
Y verme frente a mí como a un extraño,
anegado de dudas y de sombras.

¿Cómo eran los ojos de mi madre?
¿Cómo aquella mujer que me amó tanto?
¿Quiénes son mis amigos? ¿Cuál mi patria?

Y no recordar nada, no acordarme
del muchacho que fui en tiempos pasados:
Atardecer con vuelo y con murmullo
de golondrinas que cruzan el dorado
velo crepuscular entre las nubes
y el son de las campanas y del río.
Iba yo al Instituto —matemáticas,
la lectura, dibujo— y me gustaba
una chica de largas trenzas blondas
y ojos color de lluvia. Ya después
—bien me acuerdo— vinieron la Botánica
(flores secas en tristes herbolarios),
la simetría límpida del cuarzo
y el obsesivo hexágono bencénico.
Los amigos hablábamos de versos,
de sexo y de mil cosas discutibles.
Contra el alba (ay, noches de vino y rosas)
soñábamos con la inmortalidad:
pintar sobre las paredes más blancas
graffitis insolentes, maquinar
artefactos voladores, romper
a martillazos las gemas más puras,
besar los labios fríos de las estatuas.

(Y me acuerdo muy bien del primer beso;
fue una noche de músicas remotas
cerca del mar: tibios senos de nata).

Recuerdo tantas cosas. Me doy cuenta
que dentro de mi cuerpo se refugian
más recuerdos que vísceras contiene.

Ahora lo sé: el hombre es su memoria.









Poema que tracta de distintes varietats d'olors

Els gats surrealistes fornicaven
per terrats i teulades blancs de lluna.
Per la finestra entrava la fragància
—les nits d'estiu— dels gessamins florits.
També les nits de pluja —me'n recordo—
pujava un perfum tendre dels sembrats.

Jo tenia deu anys, i era aquell poble
un poble riu amunt, amb hortes, sínies
i un llarg carrer polsós, tot ple de mosques
brunzint sobre els pixats de gos i el fem.
(A migdia, a l'agost, no era gens lírica
aquella ferum agra.) Ben diversa
era la botigueta de les ties
—de Maria i Clotilde— sempre en ombra,
sempre amb frescor de testos de marduix
i alfàbrega florida, al petit pati.

I tinc present la flaire del tabac
ordenat als prestatges, i l'aroma
del sucre candi, de la regalèssia,
del pebre roig, del moscatell, del cànem
i dels plecs de paper on jo dibuixava
altes torres i pòrtics vists en somnis.
(Maria em regalà un llibre de solfa;
Clotilde, boles de colors nacrats
i soldadets de plom de la Gran Guerra.)

Una vegada el riu inundà el poble
Quan va minvar, tot feia una fetor
de llac pudent, d'escata de peix blau,
de fruita corrompuda, de sentina.

Després, la primavera va ser càlida,
van florir les pereres i les flors
eren l'escuma blanca del paisatge.
Xisclaven els moixons. I vaig conèixer
Josefineta, de dotze anys i rossa.

(La pell li feia olor de sabó i aigua.)




Poema que versa sobre distintos olores

Gatos surrealistas fornicaban
blancos de luna por las azoteas.
Por la ventana —noches de verano—
entraba la fragancia del jazmín.
Y en las noches de lluvia me llegaba
un aroma de tierra y de simiente.

Yo tenía diez años, y aquel pueblo
era un pueblo río arriba, con huertas,
norias y una calle muy larga, polvo
y moscas rehilando entre las meadas
de perro y el estiércol. (Nada lírico
era en el mes de agosto, al mediodía,
aquel hedor hiriente). Bien distinto
el pequeño comercio de mis tías
—de María y Clotilde— siempre en sombra,
con fragancia y frescor de mejorana
y albahaca florida en el jardín.

Y recuerdo el aroma del tabaco
dispuesto en los estantes, el olor
de azúcar cande, olor de regaliz,
de pimentón, de moscatel, de cáñamo,
de pliegos de papel donde pintaba
altas torres y pórticos soñados.
(María me entregó un libro de solfa
y Clotilde, soldaditos de plomo
y bolas nacaradas de colores).

Hubo una vez que el río inundó el pueblo.
Cuando menguó, era todo hediondez
de albañales y escamas de pescado,
de fruta descompuesta y de sentina.

Cálida fue después la primavera,
brotaron los perales y sus flores
eran la espuma blanca del paisaje.
Los pájaros cantaban. Conocí
a Josefina: doce años y rubia.

(La piel le olía sólo a jabón y a agua).











Havent llegit els Cants d'amor del cavaller Ausiàs March

Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,
flor de Gandia, falconer del rei,
sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen
els versos amples i fragants, com la
remor del vent entre florides branques.

Lluny és Teresa, i gairebé no dius
ni el nom ni l'hora ni el secret delit.
Tant l'has besada en somnis, que coneixes
—més que el marit— aquell tremolor
lleu del llavi roig i de la sina blanca.

Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.
I sols et queda el persistent desig
del ver amant que, contra tot, espera.

Que'ls amadors han en continu esper.




Después de leer los Cants d'amor del caballero Ausiàs March

En esta noche me inundo de tristeza.
Cierro mis ojos tristes y cansados,
halconero del rey, flor de Gandía,
sobre este libro tuyo.
Reverberan los versos,
crecidos y fragantes,
como el rumor del viento
que acaricia las ramas florecidas.

Está lejos Teresa,
y no dices siquiera
ni el nombre ni la hora
ni el goce más secreto.
Han sido tantos los besos soñados
que, mejor que el marido, tú conoces
el ligero temblor
del labio carmesí
y de su pecho blanco.

Mas el tiempo, Ausiàs March, se desvanece.
Y te queda tan sólo ya el deseo
del verdadero amante
que, contra todo, espera.

Siempre están los amantes en espera sin fin.










Desig i passió de Palmira

«A la nit pensa en mi, en el meu amor.
Si no és així, que Déu omnipotent
ompli el teu cor de poltres desbocats,
d'impacients formigues els teus peus,
de sal els ulls i brases el teu sexe.»

(Palmira, malgrat tot, se l'estimava.)


Deseo y pasión de Palmira

«De noche piensa en mí, piensa en mi amor.
Si así no fuera, Dios omnipotente
llene tu corazón
de potros desbocados,
de impacientes hormigas ambos pies,
de sal los ojos y de lumbre el sexo».

(Palmira, sin embargo, lo quería).




A la memòria del trobador Cerverí de Girona

Missenyor Jaume és bell com un arcàngel.
(Jo sóc pelut i rabassut, ventrut,
del color del safrà i de garra curta.)
Ell ama Berenguera, que és esvelta
com una canya tendra vora l'aigua
i que té els pits com dos coloms blanquíssims.
(Jo folgo amb les criades i les meuques.)
Rei d'Aragó, senyor de Montpeller.
(Jo no tinc ni camisa ni flassada.)
Ell és amic de cavallers i savis.
(Jo d'aquell embriac dit Lo Templer,
al qual li surt el vi per les orelles.)

Branda l'espasa el rei (Tant se me'n fot!).
Jo brando, el sirventès com una daga
que l'ànima fereix dels enemics.
I, si cal una rima d'amor dolça,
també la sé. O amarga com el sèver.
Jo, el més gran trobador, dono de grat,
als ignorants, proverbis; als rics, faules.

Margarides als porcs; als ases, roses.




A la memoria del trovador Cerverí de Girona

Es mi señor don Jaime
bello como un arcángel.
(Yo, peludo y rechoncho, barrigón,
de color de azafrán y paticorto).
Él ama a Berenguela, que es esbelta
igual que un junco tierno junto al agua
y son sus pechos dos palomas blancas.
(Yo folgo con criadas y con putas).
Rey de Aragón, señor de Montpellier.
(Yo no tengo camisa ni frazada).
Él amigo de sabios y de nobles.
(Yo de un ebrio al que llaman el Templario
y que rezuma alcohol por las orejas).

Blande su espada el rey. (¡Poco me importa!)
Como una daga empuño el serventesio
que hiere el alma de mis enemigos.
Y si una rima fuera menester,
dulce de amor, o acaso acibarada,
también puedo escribirla.

Y yo, el más grande de los trovadores,
proverbios doy al vulgo,
fábulas a los ricos.

Perlas para los cerdos, y a los borricos rosas.













1639

Els soldadets del rei, a Catalunya,
juguen al joc dels daus sobre les ares
i beuen vi en els calzes consagrats.

Felip IV fa l'amor amb una monja.




1639

Los soldados del rey, en Cataluña,
juegan a dados sobre los altares
y beben vino en cálices sagrados.

Felipe IV estupra a una novicia.









Antologia del poetes més estimats

I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l'ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.

Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d'una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.

Afegiré el rector de Vallfogona
que l'ànima afligida consolava.
I l'Estellés, de Burjassot, un riu
d'imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.

Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d'ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il·lustres estofats.

Aleixandre, Neruda, Federico?...
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s'arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col·legi
(era del año la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.

De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.)

D'Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain.

En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl·lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)

Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m'han fascinat:
Shakespeare és l'oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.

(Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)

L'altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.

De tot el que hem llegit, n'hem fet substància.




Antología de los poetas más amados

Hablemos, por favor, de poesía.
Dejadme a Carles Riba y Pere Quart,
los tengo en un altar dentro del alma
con un ramo de flores siempre fiel.

Rosas para los clásicos latinos.
Y a Jordi de Sant Jordi. Y a Ausiàs March,
que conozco mejor que al cuerpo tibio
de una mujer amada largo tiempo
como varón perfecto aprecia su sabor.

Y también al rector de Vallfogona
que el ánima afligida consolaba.
Y a Estellés, de Burjasot, un río
de asombro hecho palabra. Y a Ferrater,
Gabriel llamado y nunca ángel caído.

De poetas más próximos no hablo,
pues son, en general, gente de oficio,
huecos como campanas o sepulcros,
pero propicios al laurel simbólico
compartido en ilustres estofados.

¿Aleixandre, Neruda, Federico?...
Desde niño los leo.
La raíz de mis versos
en sus versos arraiga.
Da vergüenza decirlo, mas es cierto:
cuando leía a Góngora en la escuela
(era del año la estación florida)
ni en los mapas estaba Cataluña.

De Kavafis el griego (¿turco?, ¿inglés?)
recuerdo imágenes brillantes. Habla
(y habla siempre con voz enamorada)
de los ojos, los labios, las mejillas
y del blanco esplendor de un gentil cuello.
(Kavafis habla de él, yo hablo de ella).

Vienen a mi memoria desde Italia
Dante y Petrarca (nadie crea que es
un adorno la cita).
Los franceses no me dejaron huella:
sutiles florilegios
de caudalosos versos
monocordes, monorrimos, monótonos.
Tal vez Rimbaud. Y Verlaine: sabor de absenta,
gesto triste de fauno. Poca cosa.
He aquí mi corazón que latió en vano.

Sí recuerdo, desde mi infancia, un libro
de Hölderlin, calaveras pintadas
y pálidas doncellas como lunas.
Leí a Rilke. Y al tedioso Goethe.
También —vamos a USA de pasada—
me quedo con Carl Sandburg y Allan Poe.
(Más que silvestre Whitman es pedestre).

Y al final, los ingleses. Los dos nombres
que, sobre los demás, me han fascinado:
Shakespeare, el mar con tinte de tinieblas
y el corazón en llamas de la luz.
(Y tanto lo he leído
y de tantas maneras
que, de todos mis libros,
tan sólo los de Shakespeare
están tan deslomados como esclavos).

Otro poeta es Eliot. Ah, qué guasa,
qué delicado y qué discreto encanto
fundir Ovidio, la ópera y los salmos,
pasear —travestido— al buen Tiresias
con sus mamas de vieja por la City,
falsificar las cartas del tarot,
e imaginar que hay ángeles perversos.

En todo lo que leí está mi esencia.




Després de llegir El Directori de l'inquisidor Nicolau Eymeric

Morir com una flama: drets i nets.
En nom de Jesucrist i de sa Mare,
dels confessors, dels màrtirs i les verges.

Dels finestrals amb vidres emplomats
cau una llum perversa sobre l'ara.
Bisbes de mitra i bàcul fan justícia
—vèrbola de llatins enrevessats—
des de les trones pàl·lides del vent
enceses de centelles iracundes.

«Indicis són molt certs de judaisme
separar de la carn el greix, posar-se
dissabte roba neta, matar el gall
amb ganivet sense osca i, sobretot,
resar els salms ometent el Gloria Patri.

»De l'heretgia dels il·luminats
¿sabeu que, en alçar Déu, tanquen els ulls?

»Signes de moro són no beure vi
ni tastar carn de porc. Rentar-se els braços
i la cara i la boca, havent dinat.

»Són sospitosos en la fe, en resum,
els quiromàntics, els qui guarden llibres
expressament prohibits pel Sant Ofici,
tots els qui mercadegen cavalls i armes
amb propòsit de dur-los cap a França.»

Pels claustres desfilaven sonadors
tocant tabals d'aram i cornamuses.
Sobre els domassos, Agnus Dei blanquíssims.
I el foc crispat. I el fum dels sarments tendres.

I un sol desig: purifiquem el món.




Después de leer El Directorio del inquisidor Nicolás Eymeric

Morir como una llama, altos y puros.
En nombre de Jesús y de su Madre,
de confesores, mártires y vírgenes.

Por ventanas con vidrios emplomados
cae una luz perversa sobre el ara.
Obispos con su mitra y con su báculo
imparten la justicia
—facundia de latines retorcidos—
en los pálidos púlpitos del viento
prendidos de centellas iracundas.

«De judaísmo son indicios ciertos
el separar la grasa de la carne,
mudarse el sábado, matar el gallo
con cuchillo sin mella y, sobre todo,
vedar en la oración el Gloria Patri.

¿Sabéis que los herejes alumbrados
cierran los ojos al alzar a Dios?

Signos de moro son
no probar vino y cerdo.
Enjuagarse los brazos y la cara
y la boca después de haber comido.

Así pues, en la fe son sospechosos
los quiromantes, los que guardan libros
que prohibió expresamente el Santo Oficio,
quienes tratan con armas y caballos
con el fin de llevarlos para Francia».

En procesión solemne por los claustros
van tambores de cobre y cornamusas.
En los damascos, Agnus Dei blanquísimos.
Crepita el fuego. Humean
los sarmientos aún verdes.

Y tan sólo un deseo:
purificar el mundo.








Mitològica

D'un encertat i destre cop de dalla
Urà va ser castrat pel jove Cronos.
Sobre el mar àtic —sempre blau— caigueren
unes gotes de sang, i nasqué Venus.

Des de dalt de l'Olimp, l'insaciable
Júpiter s'ho mirava. I va somriure:

—Una femella més i un mascle menys.




Mitológica

Empuñando una hoz diestra y certera
el joven Cronos emascula a Urano.
Sobre el Ático mar azul cayeron
unas gotas de sangre, y nació Venus.

Desde el Olimpo, el siempre inagotable
Júpiter lo miraba y sonreía.

—Una doncella más y un varón menos.








Pàndols

A la terra solcada de trinxeres,
on la flor blava i dolça de l'espígol
les abelles anava convocant:

Allí quedaven els soldats vençuts.




Sierra de Pàndols

En la tierra surcada de trincheras,
donde la flor azul
y dulce del espliego
sin tregua convocaba a las abejas:

Allí permanecían
los soldados vencidos.










Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984

Moren salvatgement, sal-vat-ge-ment,
cents d'homes, milers d'homes, cada dia.
Catul va escriure en verb llatí: «Ploreu,
fills de Cupido, i Venus.» (Catul parla
de la mort d'un ocell, cal aclarir-ho.)

Però, fa poc, morien a Indoxina
(set milions de tones de metralla)
homes —no ocells— com torxes de napalm.
(Diu el Merck Index, sempre saberut,
que «el napalm no és pas tòxic». Però crema.)

Arreu la iniquitat. I els elegits
dels déus (això fa riure) escrivint versos
—si pot ser decasíl·labs ben sonors—
mentre pels parcs amb roures i glicines
molt tendrament es besen els amants.

I a la tardor els concerts: Bach i Beethoven.
Xilografies críptiques de Tàpies.
Sextines —Joan Brossa— cibernètiques.
Barcelone la nuit. I Ganduxer.
Moët et Chandon (no pas xampany de fira).
Boniques noies nòrdiques. Polítics.
La catedral (per cert, d'un gòtic fals)
amb les agulles d'or enllumenades.
La Maria del Mar cantant Mallorca.
Filosofia zen. Films de Fellini...

Amargament diré que tot va bé.




Poema iniciado cuando Vietnam y que termino en 1984

Mueren sin compasión, sin-com-pa-sión,
hombres a cientos —miles— cada día.
Catulo lo escribió en latín: «Llorad,
hijos de Venus y Cupido». (Él habla
de un pájaro que muere, hay que aclararlo).

Pero en Vietnam morían, hace poco
(toneladas de bombas a millones)
hombres —no aves— cual teas de napalm.
(Cuenta el Merck Index, siempre tan sabiondo:
«no es tóxico el napalm». Ya... pero abrasa).

Reina la iniquidad. Los elegidos
de los dioses (dejadme que me ría)
escriben versos cultos
—graves endecasílabos sonoros—
y en los parques con robles y glicinas
se besan tiernamente los amantes.

Los conciertos de otoño: Bach, Beethoven...
Xilografías crípticas de Tàpies.
Sextinas —Joan Brossa— cibernéticas.
Barcelone la nuit. Y Ganduxer.
Moët et Chandon (que no champán de feria).
Hermosas chicas nórdicas. Políticos.
La catedral (por cierto, un falso gótico)
con las agujas de oro iluminadas.
Y María del Mar canta a Mallorca.
Filosofía zen. Films de Fellini...

Todo va bien. Lo digo amargamente.








Lliri entre cards

[Lirio entre cardos]





Brucella melitensis

A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses
de la batalla d'Agnadelo, el 1509, escrivia sonets



Astre apagat la més fulgent estrella,
torre enrunada la que fou més alta,
a la gentil marquesa de Morella
se li ha marcit la rosa de la galta.

Per causa de la llet d'alguna ovella
la galana marquesa està malalta.
El germen metzinós es diu Brucella;
les febres que pateix, febres de Malta.

Malaltia veient tan espantosa,
misses ordena el bisbe de Tortosa
i a Roma fa el marquès pelegrinatge.

Però som a l'any mil. Mai no sabràs
que la culpa no fou de Satanàs,
sinó d'un tendre i exquisit formatge.




Brucella melitensis

A Luigi da Porto, que, durante las breves treguas
de la batalla de Agnadello, en 1509, escribía sonetos


La más luciente estrella astro apagado,
la muralla más alta derribada,
a la gentil marquesa de Morella
se le mustia la rosa de la cara.

La leche de una oveja fue el motivo
del dolor de marquesa tan galana.
Es la Brucella el germen venenoso;
las fiebres que padece son de Malta.

Viendo tan espantosa enfermedad
el obispo en Tortosa ofrece misas
y a Roma va el marqués de peregrino.

Sucedió el año mil. Nunca sabrás
que la culpa no fue luceferina
sino de un queso tierno y exquisito.









Retrat del comte Guillem de Tolosa

A Bernat, pacientíssim escuder,
que —mort el comte— es va pixar sobre la
faç del seu senyor, sense cap respecte


Igual que el llamp i que la calabruixa,
causa vas ser de malvestats i estralls;
tu que amaves els llavis de maduixa
tant o més que els falcons i que els cavalls.

Rodó de carns i amb la ventrera fluixa,
sobre les dones núbils dels vassalls
tenies —senyor nostre— dret de cuixa,
dret a escalfar-te al llit sense abrigalls.

Gras com un porc i prepotent, és ara,
quan el pit t'ha fiblat una sageta
i quan la mort el teu semblant declara,

que amb goig —senyor malvat— obro l'aixeta
dels meus ronyons sobre la teva cara,
i em pixo en tu i avio la bufeta.




Retrato del conde Guillem de Tolosa

A Bernat, pacientísimo escudero,
que —muerto el conde— meó sobre el rostro
de su señor, sin ningún respeto


Igual que el rayo o una granizada
fuiste causa de ruinas y de daños;
tú que amabas los labios carmesíes
aún más que a tus halcones y caballos.

Amondongado y con el vientre flojo,
gozabas del derecho de pernada
sobre las hembras de la servidumbre,
caldeando tu cama sin frazada.

Ahora, cerdo prepotente y craso,
con la muerte grabada en el semblante
y el pecho de una flecha traspasado,

con gozo —vil señor— sobre tu cara
relajo los esfínteres y orino:
me meo en ti y disfruto la meada.









Black Panthers

A Angela Davis i als que vindran


Somia el blanc bastard, tota la nit,
les fosques sines d'una adolescent;
de dia, enlaira atletes, com el vent
ràpids i forts, de músculs de grafit.

Negra raça d'esclaus, negre neguit
d'un llinatge que creix, obscurament;
formigues negres, negre pensament
condemnat al treball, al dol, l'oblit.

Ah, però vindrà un dia —¡que vindrà!—
que l'escuma, la calç, la sal, la neu
seran, de cop, vençudes pel quitrà.

I pels camins vedats a les panteres
—per les sendes que els blancs avui passeu—
hi haurà ossos blancs i blanques calaveres.




Black Panthers

A Angela Davis y a los que vendrán


Sueña el blanco bastardo, por la noche,
los senos brunos de una adolescente;
de día, exalta a los atletas, rápidos
y fuertes como el viento, diamantinos.

Negra raza de esclavos, ansia negra
de un linaje que avanza, oscuramente;
hormigas negras, negro pensamiento
destinado al trabajo y al olvido.

Llegará un día —¡claro que vendrá!—
que la espuma, la cal, la sal, la nieve
serán vencidas por el alquitrán.

Y en la senda vedada a las panteras
—ahora en exclusiva de los blancos—
habrá cráneos blancos, blancos huesos.











Art poètica

A R. M., que m'ha enviat un recull dels seus versos


Si quan escrius, amic, ets tan il·lús
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.

El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus.

Ja sé que és més senzill donar un consell
que escriure versos bons. Perquè un paisatge,
malgrat els mals poetes, pot ser bell.

Però —nou Abraham— cal el coratge
de matar els propis fills amb un coltell.
Salvar, de mil imatges, una imatge.




Arte poética

A R. M., que me ha enviado sus versos


Si al escribir, amigo, eres tan vano
que piensas que la rima y la medida
esconden el secreto, cal y espinas
te esperarán en el trovar cerrado.

Palabra oscura y pensamiento vago
tu sepultura cavarán, sin duda.
El verso en sí no es literatura.
La retórica, amigo, es sólo fango.

Sé cierto que más fácil que escribir
es dar consejos. Pese a los poetas
malos, bella es la luz que cruza abril.

Como Abraham, hay que tener coraje
y matar, sin piedad, a nuestros hijos.
Y salvar, de entre mil, sólo una imagen.









Còmodament instal·lats en el tòpic

A J. M., abisme d'imbecil·litat


Hi ha multitud de fets que, per costum,
donem per bons i a cegues beneïm.
Però, per judicar, cal filar prim:
que un savi és molt distint d'una patum.

Inherent a la femta és la ferum,
com la sang és intrínseca a tot crim.
El fum dels funerals cria estalzim,
i allí on hi ha foc se sap perquè hi ha fum.

Adagis ben vulgars. Però afirmem
—plens de raó— que el peix picarà l'ham
i que la barca avança a cop de rem.

(Dames provectes lluiten per la fam,
mentre prenen el te). Ningú no tem
que aquest món tan absurd l'encengui un llamp.




Cómodamente instalados en el tópico

A J. M., abismo de imbecilidad


A veces, muchas cosas por costumbre
sin dudarlo las damos ya por buenas.
Pero para juzgar hay que hilar fino:
que un sabio es muy distinto de un fantoche.

Inherente al estiércol, el hedor,
cual la sangre es intrínseca a los crímenes.
El humo funerario forma hollín
y si hay fuego se sabe por el humo.

Son adagios vulgares. Mas afirman
—y con razón— que el pez muerde el anzuelo
y que a golpe de remo avanza el barco.

(Damas provectas luchan contra el hambre
mientras toman el té). Ya nadie teme
que en este mundo cruel lo parta un rayo.




No hay comentarios: