RAFAEL NOGUERAS I OLLER [9104]

Rafael Nogueras i Oller

Rafael Nogueras i Oller (Barcelona, 1880-1949) poeta y escritor modernista y anarquista, ligado a los artistas del grupo del Rovell de l'Ou (La Yema del Huevo).

Colaboró en "La Talia Catalana" (1898), "La Catalunya Artística" y "Juventud".

Ligado con el modernismo y el anarquismo, con los artistas del grupo del Rovell de l'Ou, y con un cierto maragallismo, publicó Les tenebroses (Las tenebrosas) (1905), ensayo de poesía social, de tono a menudo prosaico y reivindicativo del proletariado, como en el poema de La vaga (La huelga, recuerdo de la huelga general del 1902). Ahí incluyó una Oda número 2 en Barcelona, especie de réplica a la de Verdaguer, y un curioso caligrama, La essa.

Fue editor de los pliegos efímeros "Poti-Poti" (1906) y trató de difundir, con Xavier Nogués, canciones populares de acuerdo con la época.

También publicó Pas de la mort (Paso de la muerte) y Ciutat endins (Ciudad adentro), la comedia lírica Rodamón (Trotamundos) (1907) y las narraciones La cruz del camino (1915) y Lo pecat mortal.

Fue un funcionario oscuro, se alejó de su pasado anarquista, colaboró en "El Correo Catalán", "La Vanguardia" y "Las Noticias" y estrenó, con éxito, zarzuelas como La archiduquesa y Rayo de luna (1916).

http://noguerasoller.blogspot.com/

Nogueras Oller a "L'Atlàntida"

Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”

(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".

Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )

Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)

El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 pàg. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall

jo hi anava al morí el dia.

Ab la tristesa del cor

agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,

d’está al mon sens companyia,

qu’es molt trist el viurer sol

pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall

jo hi explayava ma vista:

Ab calma un cotxe dels morts

al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort

fins enveja li tenia:

--¡Ditxós de tú, li vaig dir

Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899: 

La música 

Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia

fugia enllá, fugia,

rient per l’espay blau que s’enfosquia,

y la boyra baixava

i per sobre’ls sembrats se restrejava

besantme suaument,

aixís, tal com el vent

que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven

y los aucells cantaven

conmoguts per la pena de la nit.

Ni una estrella surtía

tot era fosch, la terra ja dormia

i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda

¡quantas plantes ploraven sot mos peus!

Anyorava una ma franca y volguda

que’m guiés á trobar els amichs meus.

A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen

al goig de la ciutat

que no’ls faltava llum que hi veyen

sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit

vius sempre entenebrit

que palpes y no trobes més que fosca

que’t besa i que s’enrosca

dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,

que no’t deixa jamay!..

que t’estima, que’t vol, com m’estimava

com me vol cada nit

quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament

que va enternir mon cor, molt dolçament

era armónich sublim, anyoradís.

¡Musich del paradís

del paradís del ayre, qu'es lo palau del sol!

¡Ton cant oh rossinyol,

que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca

quan besantnos s’enrosca

á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!

Quan l’home no més sent

qu’es bo sentir la música divina!

¿No es vritat que’t complau

que’t fa oblidá’l cel blau,

que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER

una esse

aquest caligrama o poema visual o poema tipogràfic, és considerat un precedent d'aquest corrent poètic, precursor dels de Salvat, Junoy i fins i tot Apollinaire o Marinetti. Precursor en l'ús per part dels poetes avantguardistes, ja que podem trobar exemples de jocs gràfics en èpoques anteriors (veure F.Aisa, Les Avantguardes, surrealisme i revolució. Ed.Base. pp 21,22,23 i Armando Zárate, Antes de la vanguardia, R.Alonso Editor. Buenos Aires 1976)

Ara, seguint el rastre de Nogueras, les sorpreses mai no s'acaben. Hi ha fins i tot una versió traduida al portugués:

Esse poema-cauda me faz lembrar o de Lewis Carroll: Tail-Poem (quem quiser, pode saborear a belíssima tradução de Augusto de Campos, no seu livro o Anticrítico...há outras traduções mas...)

Bom, Una Esse é um dos meus preferidos. Foi publicado em 1905, no livro Les tenebres, de Rafael Nogreras Oller. Não muito tempo depois de Carroll.

Uma homenagem ao non sense, como diria AC.

(Es tracta d'una entrada antiga en aquest blog brasiler. No ens consta l'autor del blog)

Aquest comentari i també el de Joaquim Molas  que citem en un apunt anterior ("...tot inspirant-se en la cua del ratolí de les Alice’s Adventures in Wonderland...") ens remeten a un treball molt semblant de Lewis Carroll i publicat el 1865. Per tant, és ben possible que Nogueras el coneguès, cosa que d'altra banda no considerem que sigui cap demèrit...

les tenebroses

encara no havia penjat la portada original de Les Tenebroses! Ilustració de Pere Torné-Esquius

nogueras oller al papitu



Nous goigs en llaor i gràcia del magnànim sant Martí

Vós que en freds i neus anàreu,
corrent nit i fent camí,
vós, que a un captaire donàreu,
un retall, menut bocí,
petit, petitet així,
de la capa que us refeia
del fred i la neu que queia.

Oh magnànim Sant Martí,
quan fa fred, penseu en mi!

Si el retall dat al captaire
al pare etern fa entendrir:
i un cop mort aneu enlaire...
i Sant Pere corre a obrir
la porta en veure-us venir...
Déu us darà pa i compota,
si a mi la capa em deu tota.

Oh magnànim Sant Martí,
que fa un fred que pela aquí!

El pobre va fer una bossa
i el nas va abrigar-se, en fi;
sigués o no sigués grossa,
passat l'hivern la va omplir
d'almoines que recollí,
Més, ai!, com que sóc poeta
mai recullo una pesseta.

Oh magnànim Sant Martí,
no m'abriga a mi un bocí!

Si em doneu tota la capa,
perquè al cel fa els dies bons,
com la capa tot ho tapa
no em faré fer uns pantalons...
I després dels vents i els trons,
de les pluges i les neus,
ara em veus, ara no em veus.

Oh magnànim Sant Martí,
a ca l'empenyo a dormir!

Oremus: Sanctus Martinum, qui anantibus supra cavalium, forcae abrigaten de corpore et caput, dàdibus tristum et míserum troçum capae ad póvere, qui ploravit tremolis tremolorum supra nevem, gloriam, gloriam, gloriam.
Responso. Atxem.
L'Iltm. Rdm. senyor bisbe de la diòcesi del Sentit Comú, concedeix 100 dies d'indulgència a tots els faels i faeles que no s'encostipin resant a Sant Martí.
Rafael Nogueras Oller
(núm. 12, 10.2.1909)


PAPITU 1908-1937 i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps
Edició commemorativa del centenari del mític setmanari "Papitu"
Lluís Solà i Dachs  (Duxelm 2008)