BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

miércoles, 27 de junio de 2012

7309.- JOAN BARCELÓ I CULLERÉS




Joan Barceló i Cullerés (Menarguéns (Lérida), 1955 - Barcelona, 1980) fue un poeta y novelista español. Se le considera un gran renovador de la novela juvenil por su aportación en ese subgénero literario. No obstante, hoy es un escritor olvidado, y la mayor parte de su obra está descatalogada.

Nació en la noche de la Castañada, la del 1 de noviembre, que dicen en otros sitios del Magosto aunque no coincida la fecha en todas partes. Su abuelo materno también había nacido en una noche como esa, y los viejos del lugar decían que era cosa de brujería.
En los años 70, se fue a vivir a Barcelona , y allí ejerció de profesor de catalán en un instituto de bachillerato. Trabajó en el Òmnium Cultural de Hospitalet de Llobregat, y llevó a cabo una gran producción de literatura infantil, rescatada póstumamente.
Fruto de su viaje a los Estados Unidos en 1977 es la novela "Un drapaire a Nova York" ("Un trapero en Nueva York"), que presenta una visión crítica y divertida del mundo de los negocios y de la sociedad de consumo estadounidense.
Le fue otorgado el Premio Vicent Andrés Estellés de poesía en 1979, año mismo en que la editorial Galera le publicó "Ojos de jineta" ("Ulls de gat mesquer"), su novela más famosa. Esta última obra sería traducida al castellano por Maria Antònia Oliver en 1983 .
En 1980, publica la colección de poemas "Diables d'escuma" ("Diablos de espuma"), otra de sus obras más célebres. En ella se nota un importante influjo del poeta gallego Manuel Antonio, uno de los referentes más claros de Barceló.
Ese mismo año le vino la muerte súbita: mientras se preparaba un té en casa, tuvo un paro cardíaco tal vez causado por los efectos de un atropello sufrido meses atrás.

Obras

Novela

"Ulls de gat mesquer" (1979) - La Galera (Col. "Els grumets de la galera"), Barcelona, 1979. Ilustraciones de Jordi Bulbena. 6ª edición, 1995.
Versión castellana: "Ojos de jineta". Traducción de Maria Antònia Oliver. Barcelona: La Galera (Col. "Los Grumetes de la Galera"), 1983 . 2ª edición, 1990.
"Que comenci la festa ...." (1980)
"El somni ha obert una porta" (1981)
"Estimada gallina" (1981)
"Trenta taronges" (1985)
"Un drapaire a Nova York" (1986)
"Diumenge a la tarda" (2000)

Poesía

"Diables d'escuma" (1980)
"Pas de dansa" (1980)
"Miracles i espectres" (1981)
"Immortal mort que et mors" (1983)
"Esbrinem les flors de la terra : poesia completa" (1998)

Biografías

" Folch i Torres, escriptor per a nois i noies" (1981)

Teatro

"Científicament s'ha demostrat" (1977)
"Olor de cebes" (1984)




Hi ha nits de sang que em saben ben despert
als precs del foc alat. Hi ha nits de bes.
L’ombra no em ve a un joc que creu dubtós
si abans de res demano un glop d’argent.

Potser és la clau: la nit és una veu
i jo l’amant de cada plec de cos
que em mostra el so brunzent: ressona el cel
i em sento buit endins de tu, amorf.

Dormen els crims al riu del firmament
mentre el meu plany no el puc pas oblidar
en una nit que és morta i sense olors.

Dormen els Sols que van cap a Ponent
i algun follet agença el meu altar
si sé el secret: la veu és una nit.

(De Pas de dansa)







Tot deu tenir un símbol amagat:
l’aigua del pou, la lluna que s’hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels,aquesta nit obaga...

Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d’un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents –pels orbs, lletres malignes.

Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l’inrevés. L’enteniment s’empassa
codis de cec: damunt de l’aigua plou

(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d’un altre pou)

(De Diables d’escuma)






L’emperador del Bosc Solar
té uns diplomàtics disbauxats
que amb els arcans juguen a daus
i es rifen folls el cor del món.
L’ajuden savis de cartró
que a mitjanit, i d’amagat,
espien crims de l’univers
ben enfonyats a cada raig
perquè no els vegin de l’Olimp.

L’Emperador del Bosc Solar
va fer ocultar grans altaveus
als fons dels mars i oceans
per desvetllar-nos cada nit
amb el bramul dels seus sospirs,
per espantar l’aire i el foc.
I es va encabir un vestit de so
amb els filets de núvols d’or
que va robar a la mà del vent.

L’Emperador del Bosc Solar
ha fet molts pactes amb l’etern:
s’ha enllardissat els dits de cel,
s’ha capbussat en la foscor.
El trobareu pels carrerons
plegant cargols, caçant coloms,
dormint als bancs com un tarot,
tot preguntant als vianants:
Que em comprareu un tros de sol?







Plegar cargols
¿No veus pirates amb tresors robats al peu d’un pi;
les fades que ara han estrenat pijames de setí;
l’emperadriu sorgida d’un castell fill del platí;
sardanes de ministres calbs amb rams de cards als dits
i reis amb súbdits tan contents que riuen pel melic?

¿I tot el públic que s’encén quan surten uns farsants
a repetir allò tan vell, un crit al·lucinant;
no sents misteris de dolor que resen escolans;
les nenes maques d’aquest Circ que a tots convidaran
a xocolata i sucre amargs i glops d’arcaic xampany?

¿I omplint butxaques els obrers de fàbriques de foc
amb dones grasses al costat comprades de fa poc
que escolten junts aquesta nit els xiscles de consol
de cantants muts a públics sords que hi vénen amb esclops
i no els cal pluja ni humitat sinó tan sols cargols?

¿Tampoc no saps que tots plegats cerquem els animals
de banya erecta ben vestits i un xic eixelebrats
a cines vells i sense llum, amb un fanal al cap
per foradar la nit amb crits ballant potser algun vals
i fent mil jocs enmig d’un cel que no reclami el cant?





Atram
El cel penja d’un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somiar






Llum
¿Veus la lluna sense trenes
malvestida amb quatre draps
que es passeja enfarinada
entre els solcs de les carenes?

(De No saps veure l’espai que t’envolta)





Plany de pedra
Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m’apareix tal com si al cant distant
Hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
Si algú em demana on, diré que mai...
D’espectador,el ball m’és un esplai.
De ballarí, se’m torna glaç o foc.

Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l’engany:
pensar que és falsa excusa l’estimar.

Sento la música d’un cel clar,
d’una nit dura al fil del temps d’antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.




No hay comentarios: