BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

martes, 11 de octubre de 2011

5094.- SUSANNA RAFART

Fotògraf: Toni Vidal.





Susanna Rafart, Ripoll (el Ripollès), 1962. Poeta, narradora y crítica literaria.

Licenciada en Filología Hispánica (1985) y en Filología Catalana (1992) por la Universitat Autònoma de Barcelona, ha ejercido como profesora agregada de Lengua y Literatura Españolas en Secundaria. Actualmente se dedica a la crítica literaria en diversas publicaciones, tarea que compagina con la organización de proyectos culturales. Colabora habitualmente en varios medios de comunicación como el diario Avui y la revista Caràcters, o les cadenas radiofónicas Catalunya Cultura y Catalunya Ràdio, entre otros.

Obra

Poesia
Olis sobre paper. València: Tres i Quatre, 1996.
A cor què vols. SENHAL, Llibreria 22 i Ajuntament de Girona, 1997.
Reflexió de la llum. Barcelona: Columna, 1999.
Jardins d'amor advers. Palma: Moll, 2000.
Pou de glaç. Barcelona: Proa, 2002.
Retrat en blanc. Palma: Moll, 2004.
Molí encès / Molino en llamas. Cuenca: El Toro de Barro, 2005.
Baies. Barcelona: Proa, 2005.
L'ocell a la cendra. Barcelona: Alabatre, 2010.
La mà interior. Barcelona: Meteora, 2011.

Prosa
Un cor grec. Memòries i notes d'un viatge. [dietari]. Barcelona: Angle, 2006.
Gaspara Stampa. Sobre l'amor. Retrat oval de Gaspara Stampa amb intervencions presents. Tarragona: Arola, 2011.
Els xiprers tentaculars. Una aproximació al paisatge de Maria Àngels Anglada. Bellcaire d'Empordà: Vitel·la, 2011.

Narrativa breu
La pols de l'argument. Barcelona: Edi-Liber, 2000.
La inundació. Barcelona: Proa, 2003.
Les tombes blanques: (Contes de la Mediterrània). Barcelona: La Magrana, 2008.

Narrativa infantil i juvenil
Els gira-sols blaus. Barcelona: Edebé, 1993.
El pirata 101. Barcelona: Edebé, 1995.
El viatge de Kira i Jan [cantata infantil en col·laboració amb el músic Salvador Brotons]. Auditori de Sant Cugat del Vallès, 2002.

Crítica literària o assaig
Un cor grec. Barcelona: Angle, 2006.
Alguns articles
Pròlegs

Traduccions realitzades per l'autor/a
BONNEFOY, Yves: Principi la fi de la neu. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2006.
CAMPANA, Dino: Cants òrfics / Canti Orfici. Palma: Moll, 2007 (en premsa).
DA VINCI, Leonardo: Aforismes. Barcelona: Angle, 2007.
QUASIMODO, Salvatore: Poesia completa [amb E. Escofet; pròleg de Francesco Ardolino]. Palma: El Salobre, 2007.





Esclavo entré en el círculo de Aristeo,
breves fueron las nueces, también los higos
con que me acogió con un nombre entre sus lazos.
Ahora me ocupo de sus trampas,
amarro cuerdas y morrales
y soy tan diestro como él en las capturas.
A menudo me pregunto si un día lo perderé
entre mis brazos desnudos hasta ahogarlo,
caza de mí mismo para cuando lleguen
graves pájaros del amor a liberarnos.


Esclau he entrat al cercle d’Aristeu,/ breus han estat les nous, també les figues/ amb què
em rebé amb un nom en el parany./ Ara m’ocupo de les seves trampes,/ convoco les llaçades i els morrals/ i sóc destre com ell en les captures./ Sovint em dic si un dia jo el perdré/
entre els meus braços nus fins a ofegar-lo,/ caça de mi mateix per quan vindran/ greus
ocells de l’amor a alliberar-nos.








La rama que me pertenece
deja de ser fértil,
no cede ya más vida
bajo el calor seguro:
cantos obstinados
se vuelven pájaros entre los dedos;
yemas de hielo, las alas
en la rama retenida.




La mà que em pertany/ s’octubra/ sense deixar més vida/ sota l’escalf segur:/ cants obstinats/ s’ocellen entre els dits;/ gemmes de glaç, les ales/ en la branca retinguda.






OCTUBRE EN TOLOSA

Son de tinta las bayas que arden
en la mente del insomne, fuego negro que fluye sin memoria.
Atravieso la ciudad
bajo férreos balcones que me engañan
con sus vegetaciones perdurables
mientras me acerco al borde de un canal.
En todo hay siempre un exceso de retórica.
Ahora rebosan mis palabras
sembrando bosques bajo el agua,

agua oscura de los sentidos
que descubre otra ciudad
sin espejismos.






L'ÉTOILE DU MATIN (1864)

La noche se extrema filtrada en los riñones
de su angustia. Nada te ayudará
a constatar que las orillas
se inclinan a tornear las aguas ya sosegadas
como en la tela de Corot,
donde una campesina humilde
suspende sus labores para mirar la estrella matutina.
La claridad a ti cedida
en el viaje de tu vida
se corrompió hace tiempo
entre monedas dignas.











INTERSECCIONES

En el trance
de la escarcha hacia lo verde
en una mañana sangrienta.

Cuando lenta, la anguila
amasa en perla el grave lóbulo de la memoria
y el moral se llena
de húmedas voluntades.
Serás, en la inaudita luz,
la uña que derrama el avispero.








FRAGMENTOS SIN DATAR

Cántaro robado al viento y a las acacias
en la tierra devastada,
sorprendido ahora en la soledad del museo.

El amor se aleja,
el amor se aleja,
devorado por la jauría que recorre
el yermo del recuerdo en canto vivo.

Nadie bebe, a dos manos, de tan pobre silencio.










RINCEAUX AVEC FRUITS GRENUS

El acebo y la semilla en el crisol del capitel
se enroscan como sierpes en las lianas.
El aire alienta helado.
Sin embargo, los siglos cribaron
estos ramajes
que son vagas cretonas en museos de invierno.
Frondosamente crispadas soledades
asaltan el lugar de mis poemas
con viejos cantos.
Y sus frutos agostan las raíces de mi lengua.








A JORDI DOMENECH, IN MEMORIAN

No intentes vencer, en el piélago, a tu infortunio:
déjate llevar por el agua y la sal que te liberan
del objetivo de tu viaje.
Deja que las algas habiten tu memoria
labrando caminos de carne en tus palabras,
deja el cristal inútil de unos peces grises
inundar tu recuerdo más bello.
Deja que te ame la muerte con todos sus vestidos.
Deja que te ame sin más.
No intentes perseguir
un punto extraño en el horizonte,
allí donde la tierra nos descubre la oscuridad del rostro.
Has abandonado las casas y has dejado los libros.
Te espera, entre sábanas desiertas,
la noche de amor más larga.









GARE TOULOUSE-MATABIAU

Muy pronto, un lugar desapacible,
a horas extrañas,
puede convertirse en un hogar. Un reloj,
el andén, unas vías,
un canal emboscado,
los constructores de una gran biblioteca
a punto para el desayuno,
y, en el bolsillo del abrigo,
entre menudas cosas vuestras,
los versos subrayados de un libro.


http://www.fractal.com.mx/F37Raffart.html




Antologia

1. Pou de glaç

Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d'unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l'altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l'herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d'aquella part del món encara vius.





2. Retrat en blanc

Darrere el jo, litúrgies d'heura,
o els desajustaments d'una paret en blanc:
quadern dels dies,
el riu que en secret flueix
cap al mot universal; i els peixos
que sem moren sota una llum inútil.

* * *


Les mans filtren la fosca dels teus gorgs
al fang irresoluble de la carn:
no cal dir-nos l'atzar com un parany
perquè sabem que el món és injectable
només fins a un cert punt, després del qual,
tot rendiment pren forma d'amenaça.
Serà el desert l'anell on brillarà,
amb més intensitat, la llum vençuda
del llarg camí que porta a la memòria.

* * *


A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l'envestida
de freds glaçats que em posen tots els dits
sobre el principi de les paraules. Cavo
per a tu, per descobrir-te
els ors que has intuït
en illes ensonyades de memòria. La nit
em cava els ulls, i jo cavo
amb els ulls
mentre m'estira la terra i els seus nòduls
de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans
buidats de plenitud present
i tu dorms, i jo cavo.
Demà, a punta de dia, d'aquest jardí desert,
en llevaràs les branques
i te'n faràs un arc.

* * *


Tendim a acomodar-nos bruscament
sota un sol de quiròfan que ens vigila.
Voldríem l'univers segur en un claustre
rendible a la pregària que el tanca.
Massa sovint la sang d'un sol licor
vessa oferta en totes direccions:
l'estranyesa del vers que s'il·lumina
amb el blanc d'orfe de les servituds.

* * *


Dibuix de carn, els dits
esgrafiant crepuscles.

Però en l'estança buida
una gerra de vidre
ocupa la nova transparència:
la fuga de l'amor que es precipita

en tot el que encerclem
allà on hi bat la neu.

* * *


Selvàtica

És ara que recordo
un home vell cremant les fulles
al seu jardí d'hivern
amb un gest sense artifici
i lliure ja de les temptacions.
Nosaltres érem joves sense casa
i no enteníem l'exacta vespra d'aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:
obrir tota matèria de consciència
al braser ardent d'una extinció segura
sense témer-se del fred que la inaugura.

* * *


Nit en blanc: les paraules sostenen
la ficció del dia que se'n va.
Coneixeràs revolts de llargues carreteres
i esgotaràs l'angoixa amb la velocitat.
Ara, a casa, arriba el teu hivern.
Deixa que marxin les aus del teu coratge,
despulla't bruscament i abraça el cos
de la neu fosa que t'espera.

* * *


Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d'on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d'un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.


WEB DE SUSANNA RAFART:
http://www.escriptors.cat/autors/rafarts/index.php