Begonya Pozo
(Valencia, España, 1974) es doctora en Filología, traductora y profesora de italiano en la Universitat de València (1998). Destaca su labor como gestora cultural desde que iniciase en el 2000 las Veladas del Carmen. Fundadora de l’Aula de Poesia de la Universitat de València –junto a Vicent Alonso– y del premio de poesía César Simón, organizadora y directora de diversos talleres y seminarios de escritura poética, miembro de la internacional Compagnia delle Poete, directora de la revista de libros ‘Caràcters’. También ha organizado y participado en diversos festivales de poesía. Actualmente, como Vicedecana de Cultura de la Facultad de Filología, Traducción y Comunicación, dinamiza gran cantidad
de actividades culturales. Ha publicado los libros de poemas A contracor (edición bilingüe ilustrada, Ultramarina cartonera, 2013); Poemas a la intempèrie (XXX Premio Senyoriu d’Ausias March, Editorial 3 i 4, 2011); El muro de la noche (Germinal, 2000) y Tiempo de sal (Edicions 96, 2004). Su obra ha sido antologada en varias publicaciones y algunos poemas suyos han sido traducidos al inglés, castellano, alemán, portugués y esloveno. Su ‘poesía a la intemperie’ puede seguirse de forma (dis)continua en su blog: http://begonyapozo.blogspot.com
Doctora en Filologia, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Italiana per la Universitat de València on, des de 1998, treballa com a professora de Filologia Italiana. La major part de les seues publicacions científiques es centren en l’àmbit de la Literatura Comparada, especialment en poesia contemporània i actual. Des de la primavera de 2012 dirigeix la revista de llibres de la Universitat de València (Caràcters) i és Vicedegana de Cultura, Igualtat i Comunicació.
Destaca la seua activitat com a gestora cultural a la ciutat de València. Les “Vetllades poètiques del Carme” les dugué a terme entre 2000 i 2004. En aquest espai va encetar el premi de poesia César Simón que continua vigent i és publicat per l’editorial Denes i la Universitat de València. També ha dirigit els Tallers de Poesia de la Universitat Politècnica de València entre 2004 i 2009, des d’on s’han publicat dues edicions del llibre col·lectiu Poliversos (2007 i 2008). Junt amb el poeta Vicent Alonso fou una de les creadores de l’Aula de Poesia de la Universitat de València (2002) i actualment n’és responsable.
Ha publicat: El muro de la noche (Germinal, 2000), Tiempo de sal (Edicions 96, 2004), Poemes a la intempèrie (XXX Premi del Senyoriu d’Ausiàs March, Editorial 3i4, 2011) i A contracor (edició bilingüe, Editorial Ultramarina, 2012). El seu últim poemari inèdit, Novunque, dóna títol a l’espectacle més recent de la "Compagnia delle Poete", un col·lectiu internacional de dones que escriuen en italià i del qual en fa part des de l’any 2011. També ha participat a les antologies Les donzelles de l’any dos mil: Antologia de dones poetes dels Països Catalans, a càrrec de Sandra D. Roig i Noèlia Díaz Vicedo (Mediterrània, 2013), Tibar l’arc, una mirada a la poesia valenciana actual (Tria llibres, 2012), Arquitectura de la palabra (Alfons el Magnànim, 2012), Por donde pasa la poesía (Baile del Sol, 2011) o For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010) . Alguns poemes seus han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany, portuguès i eslovè.
Begoña Pozo: Poemas (Valencia, 2007);
Traducción de Antonio Méndez Rubio
MANOS MUDAS
Su dedo indica más que el mío:
significa. El otro entiende, sigue
con la mirada. En cambio, yo sigo
ciega. ¿Quién diría que miramos
el mismo paisaje? ¿Que vamos
en el mismo tren? ¿Que vivimos
en el mismo mundo?
MANS MUDES
El seu dit assenyala més que el meu:
significa. L’altre l’entén, el segueix
amb la mirada. Jo, en canvi, romanc
cega. Qui diria que veiem
el mateix paisatge? Que anem
al mateix tren? Que habitem
el mateix món?
GAVIOTAS DE EDINBURGO
Hemos estado subiendo y bajando
tantas veces, tantos caminos, calles
y callejas como ha sido preciso,
escalones de un verdinegro frío
que aún se apodera de nuestros músculos.
Suenan gaitas como al compás del grito
antiguo y sordo de las gaviotas.
Y aun así, caminar y caminar
para hacer y deshacer este tiempo
imposible de luchas que no acaban
cuando en juego no está quizá la vida:
de plástico son ahora las espadas
y la batalla se perdió por siempre.
GAVINES D´ EDINBURGH
Hem pujat i baixat tantes vegades
com ha fet falta tants camins, carrers
i carrerons com ha estat precís,
tants graons plens del fred verd i negre
que embolcalla el greix dels músculs.
Sonen les gaites al compàs del crit
tronador i antic de les gavines.
Tanmateix caminar i caminar
per fer i desfer el temps impossible
de les lluites sense fi quan al mig
dels rogles ja no es juguen potser vides:
doncs ara les espases són de plàstic
i la batalla, fa molt, es va perdre.
EL ÁRBOL SOLO
Al fondo del camino
la sierra.
Al fondo del campo
el árbol solo.
Al fondo del ojo
la hoja más verde
L´ARBRE SOL
Al fons del camí,
la serra.
Al fons del camp,
l’arbre sol.
Al fons de l’ull,
la fulla més verda.
EL NOMBRE DE LA PENA
Sin saberlo, la tristeza que me ocupa
tiene el nombre de la pena,
María,
tiene tu nombre
cuando todo recuerda unos ojos
que no te han vuelto a mirar.
EL NOM DE LA PENA
La tristesa que m’envaeix sense saber-ho
té el nom de la pena,
María,
té el teu nom
quan tot és record d’uns ulls
que mai més t’han tornat a mirar.
EN CONSTRUCCIÓ
Ni puta
ni bruja
ni monja
ni madre
mujer soy
simplemente
mujer
y también puta
y bruja
y monja
y madre
todas
me hacen
mujer
casualmente
mujer
posiblemente
mujer
arquitectónicamente
mujer
(Versión de Carlos Jiménez Arribas y Begonya Pozo)
EN CONSTRUCCIÓ
Ni puta
ni bruixa
ni monja
ni mare
dona sóc
senzillament
dona
i també puta
i bruixa
i monja
i mare
totes
em fan
dona
casualment
dona
possiblement
dona
arquitectònicament
dona
GEOMETRÍAS DOMÉSTICAS
Cambiare la prosa del mondo
Amelia Rosselli
El azul es poliédrico.
El cuerpo es poliédrico.
La risa es poliédrica.
Y la sonrisa.
El amor es poliédrico.
El dolor es poliédrico.
El placer es poliédrico.
Y el gozo.
El dinero es poliédrico.
Los libros son poliédricos.
Los adioses son poliédricos.
Las hostias: no.
(Versión de Carlos Jiménez Arribas y Begonya Pozo)
GEOMETRIES DOMÈSTIQUES
Cambiare la prosa del mondo
Amelia Rosselli
El blau és polièdric.
El cos és polièdric.
El riure és polièdric.
I el somriure.
L’amor és polièdric.
El dolor és polièdric.
El plaer és polièdric.
I el goig.
Els diners són polièdrics.
Els llibres són polièdrics.
Els adéus són polièdrics.
Les hòsties: no.
INSOMNI
Al fons de la nit sirenes
mai escoltades, grills, granotes.
Tot és viu sota aquesta foscor.
Lluny, en silenci, vosaltres,
més enllà de marjals, mars i llunes.
Passen les hores i el temps es desfà
entre les ungles velles, trencades
d’arrencar la sorra que cega
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?
Torna al llit, dorm i deixa
que el dia t’aculla novament.
FANTASIES DE BUCAREST
A Oana Bosca-Malin
A voltes imagine vells carrers
i places i jardins oblidats
d’un món que no em pertany.
Supose que m’esperes encara,
que encara Bucarest es troba dins
la nostra geografia.
Però d’aquell estiu càlid i immòbil
som lluny i ara, com sempre,
m’estime el teu record al fons de la ciutat.
Sense llàgrimes.
CALLE ZAMBRANA, Nº 83
A ma mare
Quantes històries ara que tornes de nou
i plou un cel llunyà.
Els peus banyats et recorden
que ningú ja no pot arrencar-te
de la terra que dus a l’ànima,
roja i plena d’oliveres
on les teues passes petites
ressonen encara jugant en una era
gran i verda de fam trista.
No te n’has anat mai.
EL WÀTER DE BESLAN
Putin digué que trobaria els terroristes,
encara que s’amagaren al wàter. Crec
que confongué el wàter amb un col·legi.
Mare de Beslan.
Ma mare, amb la saviesa del anys,
sempre em deia que havia de tancar la porta del wàter
i, és clar, també hi havia de trucar abans d’obrir-me pas
al món misteriós dels sabons, el cotó en pel i els perfums.
Un món aquell contradictori, viu, idíl·lic,
que feia pudor a roses...
Crec que de menuda no entenia ben bé les normes,
però les complia.
I ara, que sóc gran, continue sense entendre
perquè hi ha gent que no truca a la porta abans d’entrar;
o perquè hi ha gent que no tanca la porta
i deixa que s’escampe l’olor a merda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario