BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

miércoles, 23 de julio de 2014

TOMMASO DI DIO [10.717]




Tommaso Di Dio

Tommaso Di Dio (Milán, ITALIA  1982). Vive y trabaja en su ciudad. Ha publicado Favole (Transeuropa, 2009). Algunos poemas suyos aparecen en La generazione entrante (Ladolfi editore, 2011). Colabora con la asociación Esiba Arte en la creación de acontecimientos y en la escritura de obras de teatro:
http://esibateatro.wordpress.com/.  




Ǣ


Hace falta dejar la ventana abierta, ahora; dejar
que entren las voces de la calle y que las flores
se agachen hacia el asfalto hacia el capó
de los coches quietos, aparcados.
Hace falta dejar la mesa despejada
quitar los vasos, alinear
las sillas una tras otra; apagar decir basta
a esa luz de apartamento a esa poca
clarificación. No queda tiempo para uno mismo.
Para la propia miseria. Para el cansancio inútil
que vacía las manos. Aquí está el mundo
tan grande; y la sombra, ahora. Dejar
la piedra del sofá, la piedra de la cara
hacerse residuo, resaca. De afuera una ola sube
y golpea; tú

déjala entrar.

(inédito, 2012)







El verano del año pasado era más frío que éste.
Pero ahora tú me dices muda
tu pobreza, tan común para nosotros
en este tiempo. Caminan los árboles.
Avanzan los pasos, las farolas; es la calle
Benedetto Marcello con el agua de la fuente.
Es la pupila espalda brazo, todo el llanto
toda la risa que la memoria raja
en las formas rostros, figuras, nubes
lluvia que golpea y sol en otra parte, sol
a perder. Y entonces quiébrame, felicidad
ciega ahógame aquí; que yo
todo lo olvide mientras el viento nos dice y barre
cosas lejanas.

(inédito, 2012)

ǀ Traducción: Lucia Pietrelli










Bisogna lasciare la finestra aperta, ora; lasciare
che entrino le voci dalla strada e che i fiori
si pieghino verso l'asfalto verso i cofani
delle macchine rimaste ferme, parcheggiate.
Bisogna lasciare il tavolo sgombro
togliere i bicchieri, allineare
le sedie una dopo l'altra; spegnere dire basta
a questa luce d'appartamento a questa poca
chiarificazione. Non c'è tempo per se stessi.
Per la propria miseria. Per la stanchezza inutile
che svuota le mani. Qui c'è il mondo
così grande; e l'ombra, ora. Lasciare
la pietra del divano, la pietra della faccia
farsi resto, risacca. Da fuori un'onda monta
e batte; tu

lasciala entrare.

(inedita, 2012)






L'estate dell'altro anno era più fredda di questa.
Ma adesso tu mi dici muta
la tua povertà, così comune a noi
in questo tempo. Camminano gli alberi.
Procedono i passi, i lampioni; è la via
Benedetto Marcello con l'acqua della fontana.
È la pupilla schiena braccio, tutto il piangere
tutto il ridere che la memoria blatera
nelle forme facce, figure, nuvole
pioggia che batte e sole altrove, sole
a perdere. E allora spaccami, gioia
cieca affogami qui; che io
tutto dimentichi mentre il vento ci dice e spazza
cose lontane.

(inedita, 2012)

Tommaso Di Dio (Milano, 1982). Vive e lavora nella sua città. Ha pubblicato Favole (Transeuropa, 2009). Alcune sue poesie sono comparse in La generazione entrante (Ladolfi editore, 2011). Collabora con la associazione Esiba Arte alla creazione di eventi e alla scrittura di opere teatrali:
http://esibateatro.wordpress.com/. 


Ǣ


Cal deixar la finestra oberta, ara; deixar
que entrin les veus del carrer i que les flors
es vinclin cap a l’asfalt cap als capós
dels cotxes ferms, aparcats.
Cal deixar la taula desocupada
treure els gots, alinear
les cadires una rere l’altra; apagar dir basta
a aquesta llum d’apartament a aquesta poca
clarificació. No hi ha temps per un mateix.
Per la pròpia misèria. Pel cansament inútil
que buida les mans. Aquí hi ha el món
tan gran; i l’ombra, ara. Deixar
la pedra del sofà, la pedra de la cara
fer-se deixalla, ressaca. De fora una ona puja
i colpeja; tu

deixa-la entrar.

(inèdit, 2012)







L’estiu de l’any passat era més fred que aquest.
Però ara tu em dius muda
la teva pobresa, tan comú per a nosaltres
en aquest temps. Caminen els arbres.
Avancen els passos, els fanals; és el carrer
Benedetto Marcello amb l’aigua de la font.
És la pupil·la esquena braç, tot el plor
tot el riure que la memòria garla
en les formes rostres, figures, núvols
pluja que colpeja i sol a un altre lloc, sol
a perdre. I llavors trenca’m, joia
cega ofega’m aquí; que jo
tot ho oblidi mentre el vent ens diu i escombra
coses llunyanes.

(inèdit, 2012)

Tommaso Di Dio (Milà, 1982). Viu i treballa en la seva ciutat. Ha publicat Favole (Transeuropa, 2009). Poemes seus apareixen a La generazione entrante (Ladolfi editore, 2011). Col·labora amb l’associació Esiba Arte en la creació d’esdeveniments i en l’escriptura d’obres teatrals: http://esibateatro.wordpress.com/

ǀ Traducció: Lucia Pietrelli




Ǣ


É preciso deixar a janela aperta, agora; deixar
que entrem as vozes da rua e que as flores
se dobrem para o asfalto para os capôs
dos carros parados, estacionados.
É preciso deixar a mesa vazia
tirar os copos, alinhar
as cadeiras uma detrás de outra; apagar dizer basta
a esta luz de apartamento a esta pouca
clarificação. Não há tempo para si mesmo.
Para a própria miséria. Para o cansaço inútil
que esvazia as mãos. Aqui está o mundo
tão grande; e a sombra, agora. Deixar
a pedra do sofá, a pedra do rosto
fazer-se resto, ressaca. De fora uma onda sobe
e bate; tu

deixa-a entrar.

(inédito 2012)







O verão do ano passado esteve mais frio do que este.
Mas agora tu me dizes muda
a tua pobreza, tão comum para nós
neste tempo. Caminham as árvores.
Avançam os passos, os candeeiros; é a rua
Benedetto Marcello com a água da fonte.
É a pupila costas braço, todo o pranto
todo o rir que a memória tagarela
nas formas rostos, figuras, nuvens
chuva que bate e sol num outro lugar, sol
a perder. E então quebra-me, júbilo
cego afoga-me aqui; que eu
esqueça tudo enquanto o vento nos diz e varra
coisas longínquas.

(inédito 2012)

Tommaso Di Dio (Milán, 1982). Mora e trabalha em Milan. Tem publicado Favole, Transeuropa, 2009. Alguns poemas dele apareceram na La generazione entrante, Ladolfi editore, 2011. Colabora com a associação Esiba Arte na criação de eventos e na escritura de peças de teatro: http://esibateatro.wordpress.com/.

ǀ Tradução: Joan Navarro / Francesca Cricelli


Ǣ


Il faut laisser la fenêtre ouverte, maintenant; laisser
les voix de la rue entrer et les fleurs
se baisser vers l’asphalte vers le capot
des voitures immobiles, garées.
Il faut laisser la table débarrassée
enlever les verres, aligner
les chaises l’une derrière l’autre : éteindre dire assez
à cette lumière d’appartement à cette faible
clarté. Il n’y a plus de temps pour soi-même.
Pour la propre misère. Pour la fatigue inutile
qui vide les mains. Voilà le monde
si grand ; et l’ombre, maintenant. Laisser la pierre du
canapé, la pierre du visage
devenir déchet, lendemains d’ivresse. Du dehors une vague monte
et frappe ; toi

laisse-la entrer.

(Inédit, 2012)







L’été dernier était plus froid que celui-ci.
Mais maintenant tu me dis muette
ta pauvreté, si commune pour nous
en ce temps. Les arbres marchent.
Les pas, les réverbères avancent ; c’est la rue
Benedetto Marcello avec l’eau de la fontaine.
C’est la pupille dos bras, tout le pleur
tout le rire que la mémoire raconte
sur les formes visages, figures, nuages
pluie qui frappe et soleil ailleurs, soleil
à perdre. Et alors, brise-moi, bonheur
aveugle étouffe-moi ici ; pour que
j’oublie tout tandis que le vent nous dit et balaie
des choses lointaines

Tommaso Di Dio (Milan, 1982). Il habite et travaille à Milan. Il a publié Favole (Transeuropa, 2009). Certains de ses poèmes apparaissent dans  La generazione entrante (Ladolfi editore, 2011). Il collabore avec l’association Esiba Arte autour de la création d’événements et de l’écriture d’œuvres théâtrales:
http://esibateatro.wordpress.com/

(Inédit 2012)

ǀ Traduction: Dolors Català


Ǣ


It’s necessary to leave the window open, now; to let
the street voices enter and the flowers
flex towards the asphalt towards the hoods
of the still parked cars.
It’s necessary to leave the table clear
to remove the glasses, to align
the chairs one after the other; turn off saying enough
to this apartment light to this little
clarification. There is no time for oneself.
For one’s misery. For the useless exhaustion
that empties the hands. Here you are the world,
so big; and the shadow, now. To leave
the sofa stone, the face stone
becoming remains, backwash. From the outside a wave comes up
and beats; you

let it in.

unpublished, 2012






The last summer was colder than this one.
But now you, mute, tell me
your poverty, so common for us
in these times. The trees walk.
The steps advance, the lampposts; it is the
Benedetto Marcello street with water from the fountain.
It’s the pupil back arm, all the cry
all the laugh that memory blabs
in the forms faces, figures, clouds
rain that beats and sun somewhere else, sun
to lose. And then break me, blind
jewel drown me here; that I
forget everything while the wind is telling us and moping
far things.

unpublished, 2012

Tomasso Di Dio (Milano, 1982). He works and lives in his city. He has published Favole (Transeuropa, 2009). His poems appear in La generazione entrante (Ladolfi editore, 2011). He works in collaboration with the association Esiba Arte in the development of events and writing theatre plays: http://esibateatro.wordpress.com/.

ǀ Translation: Arthur Rippendorf & Jaume C. Pons Alorda



http://seriealfa.com/alfa/alfa58/TommasoDiDio.htm



No hay comentarios: