Lluís Calvo
Lluís Calvo i Guardiola (Zaragoza, 27 de mayo de 1963) es un poeta, escritor y ensayista español en catalán.
Estudió Geografía, pero trabaja como técnico cultural. Además de la creación literaria, colabora habitualmente en medios de comunicación y en revistas científicas y culturales (como el Diari de Barcelona, Avui, El País, Descobrir Catalunya, Caracters y Rels). Se define como ecléctico, y entiende la poesía como una manera de entenderse a sí mismo, de experimentarse y de reiventarse constantemente. Su obra ha sido traducida al español, al italiano y al polaco.
Obras
Novelas
Aconitum Barcelona: Edicions 62, 1999
Electra i la carretera. Barcelona: Destino, 2001
L'expulsió del paradís. Barcelona: Destino, 2004
Poesía
Veïnatge d'hores. Barcelona: El Mall, 1987
A contrallum. Barcelona: Columna, 1989
Vida terrenal. Barcelona: Columna, 1991
Jardí d'una ciutat deserta. Calafell: Ayuntamiento, 1992
La llunyania. Barcelona: Quaderns Crema, 1993
El món que respirava pels ulls. Barcelona: Columna, 1996
L'estret de Bering. Barcelona: Edicions 62, 1997
Opus spicatum. Lerida: Pagès, 2000
Omissió: l'u de la u. Gaüses (Vilopriu): Llibres del Segle, 2001
El buit i la medusa. Barcelona: Proa, 2002
La tirania del discurs: protoversos i electropoemes. Lerida: Pagès, 2003
Andrómeda espiral: els bumerangs de Villa Chigi. Vic: Emboscall, 2005
Al ras. Catarroja: Ed. Perifèric, 2007
Última oda a Barcelona (con Jordi Valls i Pozo). Santa Coloma de Gramenet: La Garúa, 2008
Cent mil déus en una cau fosc. Barcelona: Proa, 2008
Col·lisions. Valencia: 3i4, 2009
Estiula. Barcelona: Labreu Edicions, 2011
Ensayos
"Baules i llenguatges". València: 3i4, 2011.
Les interpretacions. Pollesa: Ed. del Salobre, 2006
Artículos literarios
"Carles Hac Mor: un clàssic del capgirament", dins Epítom Carles Hac Mor. El poeta és un ésser humà en procés d'esdevenir ca, Lleida, Institut d'Estudis Ilerdencs, 2010.
"La victòria de la vida, el triomf del poema", http://laianogueraclofent.files.wordpress.com/2011/04/victc3b2ria-de-la-vida.pdf, text de la presentació del llibre Triomf de Laia Noguera (llibreria Pròleg, març 2010).
"Llum, més llum: les escriptures de Joan Ponç", dins Joan Ponç, Diari d'artista i altres escrits, Barcelona, Edicions Poncianes, 2009.
"Somnis de contagi: utopia i modernitat en l'obra de Bartra", dins D. Sam Abrams (ed), Foc i mesura. Tres lectures de l'obra d'Agustí Bartra, Barcelona, Editorial Uoc, 2009.
"Barcelona: centre i perifèria", Cultura, Generalitat de Catalunya, núm. 4, juliol 2009, pp. 116-135.
"Maria Mercè Marçal o la fusió dels pols: cos, alteritat, desig", dins La poesia de Maria-Mercè Marçal, Vic, Reduccions, revista de poesia, març de 2008, núm. 89-90, pp. 90-119.
"La nostra ànima és una gossa perduda: aproximació al diàleg entre realitat i transcendència en l'obra de Màrius Sampere", dins L'única certesa... Primer Simposi Màrius Sampere, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, pp. 129-145.
"Tombades, xucladors", dins Els Marges, L'Avenç, Barcelona, núm. 86, 2008, p. 13.
"El pensament alemany i el catalanisme", dins Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (a cura d'Arnau Pons i Simona Skrabec), Barcelona, Institut Ramon Llull, 2007, pp. 64-69.
"Joan Vinyoli: el separat l'"outsider", dins I cremo tot en cant, Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006, pp. 129-135.
"La literatura digital des de la poesia", dins L'escriptura i el llibre en l'era digital, Barcelona, KRTU-Generalitat de Catalunya, 2006, p. 225-228.
Miserere!. Companyia Tetrateatre, San Cugat del Vallés: Sala Capitular del Monasterio, 2000
Premios literarios[editar · editar código]
Amadeu Oller de poesia, 1987: Veïnatge d'hores
Miquel Martí i Pol, 1988: A contrallum
Miquel de Palol de poesía, 1990: Vida terrenal
Salvador Espriu de poesía de Calafell, 1991: Jardí d'una ciutat deserta
Mercè Bayona de poesía, 1992: La llunyania
Josep M. López Picó de poesía, 1995: El món que respirava pels ulls
Joan Alcover de poesia, 1996: L'estret de Bering
Maria Mercè Marçal, 2000: Opus spicatum
Flor Natural en los Juegos Florales de Barcelona, 2002: El buit i la medusa
Rosa Leveroni de poesía, 2007: Cent mil déus en un cau fosc
Octubre de Poesia - Vicenç Andrés Estellés, 2009: Col·lisions
Crítica Serra d'Or, 2012: Estiula
Alta tensió
Del metall a la deu
bonior pistatxo
Entre cims
somnolents
zumzeig veloç:
vermell senyal
flairosa alfàbrega
cos amb llamp
descàrrega!
Acadèmia
Inici frec
d’emblema el gec
la cort dels porcs
la cort lleial
el dia sense llum
la llum sense aporia
el cor a cremadent
la veu silent
rebuig de la falsia
rebuig de l’atonia
car dalt de tot
del pedestal
poeta apaivagat
miratge evanescent
Somrís publicitari
cent per cent
Riu
Apaivagat
el sol de l’aigua
de cendra amb cor
el riu d’Heràclit
— el grec rebec
el presocràtic
l’etern corrent
i el desigual—
Davallament
de codolada
resclosa avall
so de granotes
silenci extrem
auguri fluid
deler que brolla
amb comptagotes
Mahe
Agulla d’ombra
pols canyella
A la selva humida
Congo Rouge
Boira estrip
faula serp
fosca planta
Bois de Fer
Cançó
Al·lucinosi
vent
I en aigua i sol
la branca
L'aire entre
salzes
rosada
pervingué
Corranda
Del llibre "Andròmeda espiral"
Deus ex machina
Les ombres portadores de l’impuls que ens corromp
desfan el setge anyil:
salvatge anyell, glop d’ànsia.
La branca du el sudari en la pell del captiu.
I, enrere, el cos empeny,
esguerrat i atordit,
el brot que encén la minva.
El corrent s’agenolla entre els àlbers d’abril.
La gran cadena dringa.
Del llibre "Andròmeda espiral"
Coerció
A Arnau Pons
De les preguntes últimes que assetgen el caminant
n’hi ha aquella que sorgeix com la flor del marge,
talment la borratja híspida i poc apreciada
o la malva ruderal dels llocs de pas.
Diguem que és aquell interrogant
que es demana, circularment, “què hi faig aquí”;
tot plegat més o menys adobat amb la retòrica
que ha permès, feliçment, uns quants mil·lennis
d’apassionant filosofia i discussions post mortem.
Tanmateix, no cal fer-se gaires il·lusions:
sabem, prou bé, que l’únic paper que ens és donat,
ara i aquí,
és el de ser vigilats de ben a prop.
Tant se val si la nostra tasca és ridícula o exigua,
augural o lligada a les garrofes del carrer.
En l’esglaó que calgui, en el tram que convingui,
sempre hi haurà algú disposat a controlar els nostres actes,
a silenciar-los
o a incloure’ls en un grup determinat.
I els arguments i els recursos seran, sempre,
malignes i variats.
Al capdavall,
també un poema és una manera, ben subtil,
d’emmanillar els qui el llegeixen.
Del llibre "La tirania del discurs"
Teatre Grec
Ben poc diferia el llast de la memòria
de tots aquells portals amb baldes i entra-i-surts
que van acompanyar-nos pels carrers
del Poble Sec més enlairat i tèrbol;
contràriament, oscil·lant entre el joc i el malefici,
els passos amarats de murtra i polseguera,
esdevenien el mirall on la ruïna, eterna,
arrossegava el temps cap als confins de res.
Allí mateix, a Montjuïc,
resseguint els jardins entre rosers, canals i pèrgoles,
el caminant era jo en abocar-me, un cop més, a la balança exigua
[del passat.
Cada imatge evocava, llavors, un gerro sense flors,
un tros de rajola humida i esquerdada
-la traça blanca i blava, el roig en el triangle d’una font-
o un esglaó esventrat pel frec de tants d’amors
entre fragments deserts que ja no em pertanyien.
Un jardí decadent, uns cabells embullats:
mon semblable, mon frère saltant, a corre-cuita,
pels toscos esglaons de la muntanya
amb un diluvi d’or a les espatlles i un horitzó de noms al front.
Tots aquells passos, com els teus, es demoraven a la Font del Gat,
quan ja no hi baixava ningú, per allí,
ni ningú, tampoc, no hi cantava el cuplet de les àvies
amb els ganxet als dits i els tovallons de fil.
Un mica més enllà, cap al Teatre,
els records assenyalaven, ebris,
l’últim topant inexpugnable i pur:
el verd racó dels jocs, el pas veloç dels fórmules
- Fittipaldi i Stewart derrapant a les corbes del sinuós circuit-
i els primers vaivens del cos, també apressats,
que acollien l’embat
entre pinyons madurs i mandarines bordes.
Solies dir-me, ja aleshores,
asseguda a les grades semicirculars del nostre gran Teatre,
que la mort, tal vegada, es pressentia així:
pendent avall d’algun record
que ja no era real ni, tampoc, il·lusori
(dues maneres d’anomenar, ben mirat, una mateixa cosa).
Tu i jo ens feríem en contemplar el passat,
sense intuir encara que el futur, ben sovint,
era un miratge encès per falsejar els dies.
Massa veus, massa alens,
volien, vanament, enlluernar-nos
mentre adoràvem l’escenari buit
que, estelat, acollia els figurants més foscos.
Al vell Teatre Grec, però, els nostres cants cap a ningú
proclamaven, a viva veu,
que, quan el destí governa,
ningú no pot alliberar-se ja del mal.
Així vam viure els nostres entreactes:
menys nobles que els herois, menys resoluts que els brètols,
ofegant-nos, tothora, en un grapat d’afanys.
Quin auguri més lúcid i punyent, llavors, quan vaig recitar-te Sòfocles
en la quietud dels pins i dels marfulls
encastats en l’argila! Quina ironia imitar Creont
- embegut d’alcohol i llunes i desig-,
i sobreactuar, sense traça, al teu costat
tot reclamant, il·lús, el món sencer!
I quin error, a la fi, haver dictat els versos més profètics,
durs i bells d’Antígona. I repetir-te’ls, ara, amb la mateixa veu que abans,
essent més home i llàgrima i batec en evocar-los
quan, de nou, lliurats a tu,
et diuen, sols, això:
Ja no existeixo, ja no sóc ningú.
Del llibre "El buit i la medusa"
LLUM D'OCTUBRE
La llum d'octubre es vincla cap als arbres
que va daurant l'oblit. Sense repòs
retornen les paraules que vam deixar aquí,
els mateixos silencis, els mateixos neguits,
els vespres que s'enduen la tèrbola mirada
del viure que declina a prop dels nostres ulls.
No hi ha cap més resposta enllà del temps:
per sempre més viurem arraulits al voltant
d'aquest alè fugaç que ara ens sorprèn
sense escalfor ni flama, exposats sempre al vent
dels dies que han promès emparança i recer.
Per això, els nostres passos ens lliguen ara al frec
silenciós i exànime dels boscos:
sense cap estridència, esllanguint-se pertot,
deixant només la petja del nostre estiu darrer.
RAVÀLIA TRANSMUNDANA
A la riba del no hi ha un sí, a la riba del sí hi ha un no i ja no sé si afirmar o negar les voreres o els balcons amb geranis, o la senyora del carrer Hospital que demana butano —carbassa en hindi o en urdú—, tan virolada i com si res: carrers estrets del primer primera (de la primera vegada que... de l’última com...), esclat de primavera sota l’ombra dels edificis rònecs on quaranta i la mare hi habiten tot cardant en un deliri d’albes i d’estrips. I vet aquí els antics tallers anarquistes, les voltes de canó, els canons de la revolta, la vella amb un cabàs d’on sobreïxen bledes i espinacs, les putes madures o ancianes —per un cafè amb llet, diuen—, els tocadors de clarinet i de campanes —o els bells tocacampanes—, els serfs de la discòrdia i la concòrdia, els tuguris baixos i impenetrables i la mare que els va matricular. Tot plegat concentrat i reconcentrat i reconsagrat: mitja humanitat en una rajola, carn halal, sacrifici de la bèstia en direcció a La Meca i la Seca i les valls d’Andorra, els llençols penjant i deixant caure l’aigua —la mullena en passar-hi—, i aleshores, de sobte, veus una botiga plena de cadires de les antigues, amb el cul de palla, i en asseure-t’hi —en una qualsevol— saps que el centre del món no és aquí ni enllà, ni tampoc en cap paraula, ni en cap poema contingent, i que, per això mateix, res no és ni no és, ni pot negar-se ni afirmar-se del tot. Més o menys deu ser així, a l’alçada del carrer Sant Pau o una mica més enllà, a can Sirvent amb les orxates fredes. I, més al fons, ja no hi ha escapatòria, no hi ha sortida, no hi ha entrada ni rebotiga. Ni ningú que s’atreveixi a definir-ne el què.
NI
Una mirada closa
s’esglaona en el buit
de la boirosa suite
on el mot ja fa nosa.
Que apamo el teu silenci
quan un presagi nu
s’amaga en una u
abans que l’ombra el pensi.
I cal callar si en dir
bastim desigs i dites.
Car no hi ha móns ni fites.
Ni jo, ni no, ni sí.
SOLSTICI
A la barca de l’amor hi ha una empremta de pins; a la terra vermella un esclat de bocs que baixa i salta, amb torxes i punyals, per roques sepultades i cales de buidor. Els esperits del vent en la claror dels orfes: penombres i metalls, esbufecs i espurnes, aurores prenys de sal i foc.
Si els demanes on van no hi ha resposta. Car qui alça el cor nega en afirmar. Així: no-res.
Ja tot massa ple de signes i senyals, vana xerrameca dels símbols per als esperits que neden, entre escumalls desfets, vora l’ardor dels grills a l’alzinar. Versos encaixats en el magma de no dir, sota la platja al costat de l’alta foguera de Sant Joan. Silencis exhaurits entre petards i vins.
Ni els esmentis.
CNN
Tendrum de pluja
a quarts de quinze
i arriba nu
Amb el paraigua
mullena
i —a balquena—
chubasco ocasional
shower
calamarsa
Sabates
al bassal
amb boca oberta
I encara
mugró erecte
raig pasteuritzat
corredissa a
escorreguda
Cent mil morts
a Bangla Desh
Abissal
L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’últim fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil·lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.
Anestèsia
Tornar al món després de la inconsciència
–lluny dels coltells i els amputats etílics–
equival a afluir al regne dels nounats.
En despertar, set rostres de bandit
et miren, complaguts, mentre el llum del quiròfan
fa caure les mordasses i empeny els mots eteris:
tranquil, tot ha anat bé. Vet aquí, rutilant,
l’estranyesa de caure: els ulls badats, la llum,
les hores com mil·lennis que es reobren
per eludir les ombres. Però ara exultes, foll,
i en renéixer escampes frases èbries.
Dins els narius nafrats, per llevar l’hemorràgia,
l’home verd t’hi ha deixat una engruna de coca:
una festa imprevista, un flaix sobtat
que, lluny dels teus edens, et fa risible.
Pels passadissos freds ets l’Ecce Homo
més encès i pletòric. I cada esclat d’eufòria,
cada acudit llançat amb èmfasi narcòtic,
topa amb els rostres buits dels infermers.
El retorn és sever: avall, avall, vers l’ombra.
Així el dolor esprem, captiu, la fam del somni.
La vida és una sala freda i buida
on sols t’espera, anònim, un senyal
que cau per degollar el porc que engreixa.
Gota a gota, escorxant-te, la veritat s’imposa.
I hauries de saber-la: aquí, en aquest món,
baldufa absent que gira sense fre,
ningú esdevé feliç pel fet de néixer.
Constel·lacions
La nit titil·la amb llavis de mercuri
damunt la faç silent dels cims i els rocs.
El vent escriu la falç on s’apuntala l’ombra.
I els ulls, mig d’esma, interroguen el cel.
Tret del Carro, però –on els egipcis
hi van imaginar, en somni alat,
no pas una óssa, sinó un porc senglar–,
tot es confon en un mar sense forma:
Pegàs, Perseu, Corona Boreal,
Escaire, Serpentari o Berenice.
Els traços s’intercalen, es barregen, es graten.
I els dibuixos que ordeixes, en una volta incòlume,
només a tu et pertanyen, foscament.
Amb fragments de galàxies que es miren de reüll
esbosses mons rebels, asterismes llunàtics.
Que sigui així, però: car som, tan sols,
configuracions que es creuen sense fi.
Estats concrets, no éssers. O alens de boira i foc.
¿I tot serà, a la fi, mirall sense ànima,
abeurador d’una aigua que sedeja la fi?
Caldrà refer el cel per fondre l’univers.
Remoure línies de pols ardent,
tustar la pell amarga del zodíac,
violar verges, pervertir bessons,
empalar sagitaris, esquarterar lleons.
I tornar, prest, al caos. Just arran de la llum.
Allí on s’enlairen, sols, les brillantors inútils.
Font
Vaig a l’arbreda i hi vaig com qui s’aboca, prest, a un cos diürn que jeu, aquí i allí -o allà o enlaire-, amb el sol del mussol i del picot, amb l’aurora i els pins, amb les fogueres nues i els bedolls mestissos que en el dia d’avui, pels segles dels segles, convocaran l’absent, la llum i la boirada. I tots dos, llavors, menjarem anissos -ell i ella i ella i ell, que som tu i jo- , arrenglerats en el desordre de la nit per besar-nos en el silenci que s’aboca, frec a frec, a un no dir que és plenitud i solitud i ara o mai a la vora de la casa; a la vora de la casa que s’escriu amb brancada, a la vora de la casa quan la tarda, esbiaixada, davalla pel fons de la clotada. I, mentrestant, rodolarà la bruixa amb el vent de ponent i llavors sí que les nous pesaran el que valen, a dos rals o a dos cèntims el grapat o al preu del vell no-res del riu que brama. Noguera per Alós, tot joguinós, Noguera per Aran, tot rondinant. I tant se val, si ho és o si no ho és, car quan hi vagi, a la fontana, de l’aigua remullada, al capdavall, no diré mai que no en beuré.
Sermó apòcrif de Rajagaha, al santuari dels esquirols
Així ho he sentit i així ho dic. Fou llavors que el Benaurat s’estava al santuari antic dels esquirols que salten i s’empaiten, embogits, entre els bambús, just al centre de les terres verdes on els arrossars s’albiren ben al lluny i hi ha un silenci de no dir per meditar i jeure de gairell. Així, rebent la visita del poeta tocat del bolet, de la llunyana terra dels carquinyolis i dels trens d’alta velocitat, el Benaurat va afirmar: «Tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que no ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú no s’aboca de cor i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I tu prou que ho saps i no ho saps, que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. Perquè tampoc afirmo ni no afirmo que tu sàpigues i no sàpigues que cal dir no i no cal dir sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca o no s’aboca de cor i mira i no mira amb els ulls de no mirar llavors és quan no veu ni deixa de veure el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus. I aquesta és la paraula que et cal recordar: que tu prou que ho saps, que cal dir no quan és sí i més ja no pot dir-se, perquè quan algú s’aboca de cor i mira amb els ulls de no mirar llavors és quan veu el camí -girat de sobte- on les cases tenen el sostre al terra i la gent fa la vertical perquè camina amb els braços mentre toca el clavicèmbal amb els peus».
Cançó del què
¿Qui va, qui ve, qui arriba, qui descansa,
qui plora enmig del bosc
i la lluent recança,
qui gira el pany
i amida l'arbre
on cauen tots els llamps sense recer?
¿Què resta sota els camps, en la penombra?
¿On és el foc
que abrusa la ciutat?
¿Per què l'oblit ens amortalla
i dansa i juga amb el passat?
¿I, endins de la paraula,
per què s'enfuig
l'ardor del nom?
¿És això el món,
la irrepetible aigua,
sentir-ne el verb
i no saber per què?
¿Doncs què? ¿Què hi ha?
¿Què és el que passa?
La vida i el misteri: un no sé què.
Moll de l'os
És un tràngol ardent de basca i desmesura
aquesta boira humil de sang i palimpsest
que, entre capes de seda i cortines cendroses,
inunda l'altra veu que titil·la en el vers.
Retornes al jardí de frondes i peònies
-nenúfars a l'estany i un pensament obès-
i un foc de buguenvíl·lees et lleva el crit estès
entre la fi imminent i aquesta vida errònia.
I contemples la llum que, efímera, rodola
perquè l'oblit en vetlli la penyora inclement:
l'amargura dels ulls o el desig que s'envola.
Potser la mort que dicta l'escriptura del temps.
Contraventor
La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa inmaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario