Claudio Salvagno
Claudio Salvagno (Bernezzo, Cuneo, ITALIA 1955) Poeta, escultor, vive y trabaja en su ciudad natal, en los valles occitanos de Italia Es corredactor del bimensual Il Caragliese, donde colabora con artículos dedicados a la literatura occitana. Sus poemas se han compilado en el volumen L'emperi de l'ombra, Jorn, 2004. Sus poemas han aparecido también en numerosas antologías, como Poésie d’OC au xxe siécle, Letras d’OC/ Les lettres occitanes, 2004, Lingue di Confine – Dodici poeti cuneesi, ed. Torino Poesia, 2009 y Triages-L’aujourd’hui vivant de la poésie occitane, Tarabuste Edition, 2010. En 2009 participa en el libro de artista, Potons d’Unvern, publicado por la asociación Artivaganti, donde se reúnen obras de 51 artistas italianos alrededor del texto. Participa regularmente en manifestaciones artísticas en Italia y Francia.
Ω
El agua va al agua.
Nosotros llamamos Agua Grande
al río que lleva lejos
nuestras nieves, un mismo decir nuevo
transparente e incomprensible.
agua nuestra y nada nuestra, amorosa y forastera
sentimos su voz en un aire de tormento
cuando, sin recuerdos, regresa a nosotros hecha nieve.
Príncipes de largas cabelleras, forasteros arraigados aquí
espadas y huesos en la arena de las orillas
gente olvidada, perdida y reencontrada. Forasteros
vivimos suspirando por lo que no hemos sido nunca;
un deseo de país que no hemos tenido nunca,
con la fuerza del náufrago
en la derrota lo hemos bautizado todo. Ahora,
de montaña a montaña, cada pico, cada puente
cada fuente, cada torrente tiene su nombre
cuál es nuestro verdadero nombre...
pronto romperá el tiempo bravo
cómo llamar a nuestro viaje....
[Clar bas]
Los caminos de la savia
Si de noche camino y levanto los ojos a las pizarras,
a Orión, abuelo, es en ti en quien pienso
en los prados, en las pedrizas, en los senderos
donde el sudor se hizo sal
y se ha mezclado con las piedras, con las migas de pan
con la grava clara, con el rocío,
con las luciérnagas que te miraban segar.
Si caigo, es con mis raíces con quien tropiezo,
si estoy cansado y derrotado, caigo y me levanto,
de nuevo fecundo como una mañana de verano.
Si estoy ciego, no es por la oscuridad del desfiladero,
la sombra me ha nutrido con la luz
que corre dibujando las cimas y enciende los pastos de fiebre
donde la sal es difícil de llevar.
Dejad por favor que llegue quien me quiera levantar del suelo
continuaré caminando y llevando sal
escondido entre los otros forasteros
que el mar rebufa aquí arriba,
buscaré otros caminos
que desde siempre transito
perdido en mi tierra.
Cuando salgo de mi laberinto,
la única guerra que comienzo cada día
es la que llevo dentro de mi. Mientras sé
que cuando una mano como último saludo
apriete un puñado de tierra,
otra se abrirá para dejar caer un puñado de sal
sal que volverá a hacerse savia.
[Traducción: Joan Navarro]
Vai a l’aiga l’aiga,
nos sonem –Aiga Gròssa–
lo flum que mena dalònh
i nòstres neus, un mesme dir nòu
transparent e encomprensible
aiga nòstra e ren nòstra, grinosa e forestiera
n’o sentem la votz dins un aire de torment
quora sensa remembre a nos en neu retorna.
Princis abo pels lòngs, forestiers enraiçats icì
sabres e òsses dedins la sabla d’la graviera
gents desmers, perdues e retrobaas. Forestiers
vivem en sospirant çò que siem jà mai estats,
un desir de país que avem ren agut,
abo la fòrça dal naufragièr
en la desfacha avem tot bateat. Ara,
da arp a arp, chasque puèi, chasque pont
chasque font, chasque beal a son nom
qual es lo nòstre nom verai…
en breu brisarà lo temps braus
coma sonar lo nòstre viatge...
[Clar bas]
I camins de la saba
Se de nuech chamino e levo i uelhs ai lauses,
ai Seitours, peché es a tu que penso
ai prats, ai clapiers, ai viòls
ente la suor s'es facha sal
e s'es mesclaa ai peires, ai brisolies de pan
ai gràvies clares, a la serena,
ai lusernes que te gachaven siar.
Se cheio, es dins mies reiç que m'entrupo,
se siu guchit e linfrat, tombo e me levo,
mai drut coma un matin d'estiu,
se siu bòrnh, es ren per lo borre de la comba,
l'ombra m'a nurit coma lo clar
que cor a disenhar i broes e visca i pastures de freu
ente la sal es encara de mal portar.
Laissatz pura venir qui me vòl desterrar
continuarai a chaminar e a portar sal
estremat ensemp ai autres forestiers
que la mar rebufa aquiamont,
anarai querre autres draies
qu'es tostemps que chamino
perdut dins la mia terra.
Quora salho dal miu labirint,
la soleta guerra qu'empeço chasque jorn
es mec aquela que pòrto dins ieu. Totun sabo
que quora 'na man per lo darnier salut
estrenharè un punh de terra,
una autra se drubarè per laissar cheire un punh de sal
sal que anarè mai se far saba.
Claudio Salvagno (Bernezzo, Cuneo, 1955), poèta e escultor, viu e trabalha dins sa vila natala, dins las valadas d’Italia. Coredactor d’un bimensual Il Caragliese, anima doas rubricas que l’una es dedicada a la literatura occitana. Sos poèmas son acampats dins L'emperi de l'ombra (Jorn, 2004), es tanben publicat dins maitas antologias: Poésie d’OC au xxe siécle, Letras d’OC/ Les lettres occitanes, 2004; Lingue di Confine – Dodici poeti cuneesi, ed. Torino Poesia, 2009. En 2009 es publicat un libre d’artista, Potons d’Unvern, publicat per l’associacion Artivaganti, recampa 51 artistas a l’entorn del sèu tèxte. Triages- L’aujourd’hui vivant de la poésie occitane, Tarabuste Edition, 2010. Participa regularament a manifestacions artisticas en Italia et en França.
Ω
Va all’acqua l’acqua,
noi chiamiamo –Grande Acqua–
il fiume che porta lontano
le nostre nevi, un sempre uguale dire nuovo
trasparente e incomprensibile,
acqua nostra e non nostra, amorevole e straniera
ne sentiamo la voce in un cielo di tormento
quando senza ricordi a noi ritorna in neve.
Principi dai lunghi capelli, stranieri radicati qui
spade e ossa dentro la sabbia delle sponde
genti dimenticate, perse e ritrovate. Stranieri
viviamo sospirando quello che non siamo mai stati,
un desiderio di paese che non abbiamo mai avuto,
con la forza del naufrago
nella disfatta abbiamo battezzato tutto. Ora
da montagna a montagna, ogni poggio, ogni ponte
ogni fonte, ogni torrente ha il suo nome
qual’è il nostro vero nome…
tra poco sarà in rotta questo tempo
come chiamare il nostro viaggio...
[Luci basse]
Le vie della linfa
Se di notte cammino e alzo gli occhi alle ardesie,
a Orione, nonno, è a te che penso
ai prati, alle pietraie, ai sentieri
dove il sudore si è fatto sale
e s’è mischiato alle pietre, alle briciole di pane
alle ghiaie chiare, alla rugiada,
alle lucciole che ti guardavano falciare.
Se cado, è dentro le mie radici che inciampo,
se sono stanco e battuto, cado e mi alzo,
nuovamente fecondo come un mattino d’estate.
Se sono cieco, non è per lo scuro del vallone,
l’ombra mi ha nutrito come la luce
che corre a disegnare le cime e accende i pascoli di febbre
dove il sale è ancora difficile da portare.
Lasciate pure che venga chi mi vuole alzare da terra
continuerò a camminare e a portare sale
nascosto insieme agli altri stranieri
che il mare risoffia fin quassù,
andrò a cercare altre strade
che da sempre cammino
perso nella mia terra.
Quando esco dal mio labirinto,
la sola guerra che inizio ogni giorno
è quella che porto dentro di me. Intanto so
che quando una mano per l’ultimo saluto
stringerà un pugno di terra,
un’altra si aprirà per lasciar cadere un pugno di sale
sale che tornerà a farsi linfa.
Claudio Salvagno ( Bernezzo, Cuneo, 1955), poeta e scultore, vive e lavora nel suo paese, nelle valli occitane d’Italia. Coredattore del quindicinale – il Caragliese – con due rubriche una dedicata alla letteratura occitana. Una raccolta di sue poesie dal titolo – L’emperi de l’ombra – sono state pubblicate dall’editore Jorn, nel 2004. Appare in’oltre in varie antologie Poésie d’OC au xxe siécle, Letras d’OC/ Les lettres occitanes, 2004; Lingue di Confine – Dodici poeti cuneesi, ed. Torino Poesia, 2009. Nel 2009 un libro d’arte con sue poesie Potons d’Unvern. È stato pubblicato pubblicato a cura dell’associazione Artivaganti, con la collaborazione di 51 artisti. Triages-L’aujourd’hui vivant de la poésie occitane, Tarabuste Edition, 2010. Ha partecipato a varie manifestazioni artistiche in Italia e in Francia.
[Traduzione: Claudio Salvagno]
Ω
L’aigua va a l’aigua.
Nosaltres anomenem Aigua Grossa
al riu que porta lluny
les nostres neus, un idèntic dir nou
transparent i incomprensible.
aigua nostra i gens nostra, amorosa i forastera
sentim la seua veu dins un aire de turment
quan, sense records, torna a nosaltres feta neu.
Prínceps de llargs cabells, forasters arrelats ací
espases i ossos dins l’arena de les ribes
gents oblidades, perdudes i retrobades. Forasters
vivim sospirant per allò que no hem estat mai;
un desig de país que no hem tingut mai,
amb la força del nàufrag
en la desfeta hem batejat totes les coses. Ara,
de muntanya a muntanya, cada puig, cada pont
cada font, cada torrent té el seu nom
quin és el nostre vertader nom...
aviat trencarà el temps brau
com anomenar el nostre viatge....
[Clar bas]
Els camins de la saba
Si de nit camine i aixeque els ulls a les pissarres,
a Orió, avi, és en tu en qui pense
en els prats, en els clapers, en les senderes
on la suor s’ha fet sal
i s’ha barrejat amb les pedres, amb les molles de pa
amb la grava clara, amb la rosada,
amb les lluernes que et miraven segar.
Si caic, és amb les meues arrels amb què ensopegue,
si estic cansat i batut, caic i m’aixeque,
de bell nou fecund com un matí d’estiu.
Si sóc cec, no és per la foscor del congost,
l’ombra m’ha alimentat com la llum
que corre dibuixant els cims i encén les pastures de febre
on la sal és encara de mal portar.
Deixeu si us plau que vinga qui em vol aixecar del terra
continuaré caminant i portant sal
amagat ensems als altres forasters
que la mar rebufa fins aquí dalt,
buscaré altres camins
que des de sempre transite
perdut en la meua terra.
Quan isc del meu laberint,
la única guerra que comence cada dia
és aquella que porte dins meu. Mentrestant sé
que quan una mà com última salutació
estrenya un grapat de terra,
una altra s’obrirà per deixar caure un grapat de sal
sal que tornarà a fer-se saba.
Claudio Salvagno (Bernezzo, Cuneo, 1955) Poeta, escultor, viu i treballa a la seua ciutat natal, a les valls occitanes d’Itàlia. És corredactor del bimensual Il Caragliese, on col·labora amb articles dedicats a la literatura occitana. Els seus poemes han estat reunits en L'emperi de l'ombra, Jorn, 2004. Els seus poemes han aparegut també en nombroses antologies, com ara Poésie d’OC au xxe siécle, Letras d’OC/ Les lettres occitanes, 2004; Lingue di Confine – Dodici poeti cuneesi, ed. Torino Poesia, 2009, i Triages- L’aujourd’hui vivant de la poésie occitane, Tarabuste Edition, 2010. El 2009 participa en el llibre d’artista, Potons d’Unvern, publicat per l’associació Artivaganti, on s’apleguen obres de 51 artistes italians al voltant del text. Participa regularment en manifestacions artístiques a l’Itàlia i França.
[Traducció: Joan Navarro]
http://seriealfa.com/alfa/alfa55/CSalvagno.htm
No hay comentarios:
Publicar un comentario