Foto:Guido Bonfiglio
Carles Torner (Barcelona, 1963). Gana el premio Amadeu Oller con A la ciutat blanca (1984), y en el mismo año el premio Carles Riba por Als límits de la sal. Continua su producción poética con los títulos L'àngel del saqueig (1989), con una traducción al castellano, Viure després (1998), premio de la Crítica de poesía catalana, y La núvia d'Europa (2008). Forma parte de la antología Sol de sal. La nueva poesía catalana 1976-2001 (2001).
En 1997 publica la novela L'estrangera, inspirada en el Libro de Ruth bíblico. También escribe ensayo y narrativa, entre otros, El principi acollida (1995), donde propone una pedagogía del diálogo intercultural, L'arca de Babel (2005), una recopilación de cartas dirigidas a mujeres activistas en todo el mundo, y Shoah, cavar con la mirada (2005), sobre la película de Claude Lanzmann. También ha publicado Cómo me convirtieron los indígenas (2003), un libro de entrevistas a Samuel Ruiz, obispo de San Cristóbal de las Casas.
Ocupa distintos cargos en el PEN internacional desde 1993 hasta el 2004, cuando es nombrado jefe del Área de Literatura y Pensamiento del Institut Ramon Llull.
Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Anuncio de una casa en la que nadie quiere vivir
La han saqueado tantas veces
y gente con tantas caras
que da igual saber
quién es el autor de los crímenes:
podríamos ser nosotros.
Ahora sólo el sol saquea unas palabras
sin bisagras ni umbrales
y tira abajo puertas sin cerradura.
Dentro viven mujeres
llenas de voces que han enmudecido
y no saben cómo amarlas:
riegan las piedras,
cosen regalos para los ausentes
y ofrecen signos,
cenizas, lluvia del cielo.
Léeme: soy el anuncio de una casa
en la que nadie quiere vivir.
No tienes con qué comprarla: bienvenido.
Viure desprès, Proa, 1998
Versión de Jonio González
Anunci d’una casa on ningú no vol viure
L’han saquejada tants de cops
i gent amb tantes cares
que no hi fa res saber
qui és l’autor dels crims:
podríem ser nosaltres.
Ara només el sol saqueja unes paraules
sense frontisses ni llindars
i enfonsa portes sense pany.
A dins hi viuen dones
plenes de veus que han emmudit
i no saben com estimar-les:
reguen les pedres,
cusen regals per als absents
i t’ofereixen signes,
cendres, pluja del cel.
Llegeix-me: sóc l’anunci d’una casa
on ningú no vol viure.
No tens amb què comprar-la: benvingut.
Like a foixing stone
¡És tan flipant punxar algun disc de l'Elvis,
vells rock'n rolls, i anar a discoteques
a lligar amb ball i clenxa babies queques
que amb posat fi -tens foc?,- remenen pelvis!
Em mola un gram o més bellugar els ossos
a ritmes durs d'aicidicis de moda.
Vaig de penjat bevent l'amfeta amb soda
i volo alt -tinc bon afgà a terrossos.
El reggae em va i duc pentinat punk.
Ben enxapat puc ser un ròcker preclar.
Vestit d'hindú semblo el Ravi Shankar.
És un sidral! New wave o mod o funk...
Passant de tot, no vaig de passarell:
m'enrotlla el nou i m'al·lucina el vell.
(Del llibre A la ciutat blanca)
De tot l'altre s'espanta
La invasió era prevista abans
de mitjanit. Grallers de dol ploraven
l'últim udol i els campanars sagnaven
el tretzè toc: un crit lligat de mans.
Han arribat els corbs de becs llampants
color mirall per ocupar les places
de la ciutat i beure a les terrasses
de tots els bars licors fets d'ulls humans.
Han apostat mil guardians voraços
al finestral, al pòrtic i al terrat,
rígids i atents, que els homes van escassos.
T'esperen. Becs fulgents d'ocells rapaços
que et buidaran els ulls com a un penjat
tan aviat com sentin els teus passos.
(Del llibre Als límits de la sal)
On ja no tinguin nom
On ja no tinguin nom.
On les cases s'esberlin com un llapis que es trenca
i s'escapcin magranes ben al fons del dolor.
On els nens no coneguin ni les fures ni els salzes,
i els contorns de la vida, fets d'espelma i rovell,
siguin signes d'un trànsit que s'acosta i espera
i ningú no llegeix.
On ja no tinguin nom
ni les cases ni els homes ni les dones de bronze,
als carrers sense plaques d'una ignota ciutat
d'un país que no surt als diaris,
dibuixaré en la pols dels vidres corglaçats
alfabets per l'espera.
(Del llibre L'àngel del saqueig)
Dimecres de cendra
S'acosten. Els imposen cendres.
La corrua té el gest d'un braç de mar.
Les onades s'exalten,
braolen: en la nau silenciosa,
entre ciris i càntics,
avança blava la remor,
la marea creixent.
Són els íntims relats
que caminen i narren
com un camí la vida.
Abans, després, llindars:
un crit mirat, el salm
d'un expulsat, un part futur,
una paraula sense mort
perquè fou dita en el silenci.
Són els relats que inunden l'absis,
llengües de mar que dilueixen
fronteres i creences,
apaguen ciris i altaveus,
s'acarnissen damunt de les imatges,
desfan a cops de dent les pàgines.
Tot serà anorreat:
de la cendra del temple
naixerà la lloança.
(Del llibre Viure després)
Devora enllà
Vine que et sortilegi
Vine que em fronterer
el meu secret arpegi
país on tot pot ser
Vine a temps que et prodigi
Vine a temps que em demà
ets l'amorós vestigi
record del que vindrà
Vés-te'n lluny que et naufragi
Vés-te'n que em clandestí
promesa incert presagi
íntim saltamartí
Vés-te'n lluny que et silenci
Vés-te'n perquè em llindar
exèrcit indefens i
horitzó dins la mà
Torna que et territori
Torna que em trobadís
eròtic ofertori
frisança i compromís
Torna que t'a priori
Torna que em trencadís
metòdic gran desori
esberlat indivís
Busca'm devora enllà
Troba'm defora aquí
(Del llibre La núvia d'Europa)
Baula
Hi ha un moment que s'esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
–a escola? als Mites? al teu Glasgow?–
ni tampoc no vull escollir, entre els tretze anys
d'ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me'ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que van teixint l'ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.
Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l'origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
–"La veu ha de ser digna!"–,
quin dia em vas donar la llengua, la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d'una extrema humilitat,
baula d'una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m'obre els braços,
m'abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.
(Dedicat a Jordi Sarsanedas, del llibre La núvia d'Europa)
No hay comentarios:
Publicar un comentario