Clementina Arderíu (Barcelona, 1889 - 1976) fue una poetisa española en lengua catalana.
Se casó con el poeta Carles Riba, que influyó en su obra, así como Josep Carner.
Sus poemas tienden a una idealización de la vida cotidiana.
Obra
Poesia
Cançons i elegies. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1916.
L'altra llibertat. Barcelona, 1920.
Cant i paraules, dins Poemes. Sabadell: La Mirada, 1936.
Sempre i ara. Barcelona, 1946.
Poesies completes. Barcelona: Selecta, 1952.
És a dir. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1958.
L'esperança encara. Barcelona: Edicions 62, 1969.
Obra poètica. Barcelona: Edicions 62, 1973.
Arderiu: Antologia [a cura de José Corredor Matheos. Traducció al castellà]. Barcelona: Plaza & Janés, 1982.
Contraclaror. Antologia poètica [a cura de Maria Mercè Marçal]. Barcelona: La Sal. Edicions de les dones, 1985.
Altres
Antologies col·lectives
El nombre
Clementina soy,
Clementina era.
Otro tiempo estuve
de temores llena:
mi nombre era largo
igual que una queja
y me hería el alma
si mis compañeras,
queriendo enojarme,
lanzaban sus flechas:
“¡Qué bonito nombre!”
-decía una de ellas-,
“mas no es para ti:
nombre es de princesa”.
Y mi nombre a otra
causaba extrañeza.
Yo dentro sentía
la envidia despierta
con sus claros nombres
de María o Pepa.
Clementina soy,
Clementina era.
Pero un año huye
y otro nos gobierna.
El nombre que antes
tímida me hiciera
y volvióse luego
dulce cantinela
en desnudo labio
-yo lo digo- era
de pronto mi honor,
maravilla era.
Para mí no hay nombre
más bello en la tierra
como el que el amado
muy dulce dijera
y en hondos rincones
de mi alma entra,
sube a mi cerebro
mis párpados cierra.
Del cielo de amor
caía una estrella…
Ahora el nombre brilla
sobre mi cabeza.
Clementina soy,
Clementina era.
Canción de la hermosa confianza
A mi amado entregué
todas las llaves;
tengo a cambio las suyas,
y hechas las paces.
Pero queda una estancia,
en lo profundo,
donde entrar no podríamos
ni unos segundos.
¡Tantas fuerzas ocultas
y pensamientos,
libres a todas horas
hay allí dentro!
En vano intentaría
fisgar un poco:
una piedra no haría
tanto alboroto.
Bástenos una sombra,
leve rumor.
Y que él lleve sus cuentas
como hago yo.
Primavera
He desertat de ma ribera
-oh, por, la por!-
la tendra fada remeiera
-remei i olor.
Per qui ens ha pres la primavera
no hi ha perdó.
Digueu-me sí,
digueu-me no.
Les flors abans escotorides
-abril, setí-
llangueixen com les nostres vides,
sense destí,
que ni de somnis són ardides
-ho eren ahir.
Massa dic no,
massa dic sí.
L'emboirament que ens acompanya
-ai, la claror!-
batalla perd, batalla guanya
-quina remor!
La primavera se'ns fa estranya,
i el sí i el no.
Qui ens ha afollat la primavera
no té perdó.
de la col.lecció "Sentiment de guerra", 1936-50
Cançó del dia inútil
Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.
Em deixà dins la cambra pregona
com un gòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.
No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.
Fou només com la fonda llossada
a les coses que bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.
Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina,
féu ma sang una mica de galç.
Del llibre “Cant i paraules "
Saltimbanqui
No diré qui vols ser tu.
Ara saltes, ara balles;
amb el ritme i les sonalles
vas bombant el tòrax un.
Riu la gent.
Les acaballes
seran tristes per a algú:
amb l'adéu de les rialles,
quan no restarà ningú,
sortiran totes les falles.
Pobra cara, quan ja calles!
-teva o meva, tot és u.
Del llibre “És a dir "
Quatre
Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l'ànima?
Immortal?
Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.
Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!
Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
Del llibre “Cant i paraules "
Corranda
No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.
Del llibre “Sempre i ara "
Alegria
Cor meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla.
Alegria! Bandera
coronant la torre-
bastides no calen
ni cordes ni roses...
Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...
Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura...
Intactes les hores
em facin corona.
Del llibre “Cant i paraules"
cançons i elegies
Sol ardent en plenitud
de l'hora calda:
qui et tingués al vespre eixut
dintre la falda!
EL MOT
No me'l digueu, Amic, el mot no dit:
guaitant de vostres ulls per les clivelles,
deixeu-me'l recercar dins vostre pit,
tal com dins ell lenta amistat l'ha escrit.
Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles
dant-vos les mans! Ni l'or ni les estrelles
fulguren com vosaltres vora el cor
on impera la flama que no mor!
No vulgueu elevar-vos fins al llavi,
que l'aire allí té la fredor d'un glavi
i us occiria, encar que abrigallat
fos vostre cos per un mantell brodat
sobre trama immortal de poesia.
Resteu. No ha de mancar-vos companyia;
com sé que cosa meva us és plaent,
a vosaltres vindrà mon pensament
-tothora que d'esforç es vegi lliure-
mentre perduri en mi la fe de viure.
Per tal com vostre mot m'és conegut,
cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.
EL NOM
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
l'alta llibertat
Perquè sento que un no re
que em vingués de tu per l'aire
trencaria aquest voler,
que és fort, però no ho és gaire
Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d'amor tu vas tenir
d'una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi
i oblida a ella.
“PASSA, VENT…”
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;
i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.
A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.
I els papers treus de la taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!
Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.
Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
CANÇÓ
Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia.
Tota per tots i tal com só,
que d'altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia.
Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l'oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l'olivera que floria.
Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!
ELEGIA
Pidoleu mercè d'amor
i jo en tinc l'ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
vent sonor.
Si l'amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
si pogués.
Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l'hora
que esteu sol.
Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m'havia trasbalsada-
ja fa un any.
Però un dubte m'estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
ja ho puc dir.
ELS ULLS
Amo els ulls de tot vivent
per damunt de tota cosa:
no hi ha nosa
prou llisquent
que m'allunyi dels ulls de la gent.
Si el maligne em vol temptar,
jo sé prou com ho faria:
sentiria
que un mirar
ja em té tota i em pren i se'n va.
No hi valdria cap consol,
penitència, vels ni cendra;
sinó prendre
nou consol
d'altres ulls que em copsessin al vol.
Que no és prou aquest esguard
-qui en diria la dolçura?-
que fulgura
i m'és part.
Els teus ulls, amat meu, Déu te'ls guard!
Que no és prou, tant com l'estim,
per salvar-me. L'encantària
solitària
d'un abim
dins cada ull tots nosaltres tenim.
I jo en cerco el fons gemat
on s'escorre una aigua mansa,
i no em cansa
el combat,
mal la brossa m'hagués ja nafrat.
Ulls que cerquen altres ulls,
ulls com folles brimarades,
vergassades
i abriülls;
i els discrets i els pregons tristos ulls.
Són els ulls de tot vivent
una bona, bella cosa,
sense nosa.
Vagament
sento en mi tots els ulls de la gent.
GELOSIA
Dubte no, que malversa el cabal
amuntegat de bona hora en ma via.
Resti, però, Gelosia, que val
tant com amor i li fa companyia.
Amb qui em parteixo el pa i la sal,
dubte no, Gelosia.
Ella fou qui em vessà dintre el cor
ombra de mort en saber-me amorosa.
I jo en mos braços l'estrenyo més fort
d'ençà que ens ronda la mort bel•licosa.
La gelosia de la mort,
la porto al cor infosa.
Oh l'esguard que barreres no tem
i guaita a lloure una sina poncella!
Dubte vil, tu vas fent alçaprem:
ell trobaria altra sina més bella?
Ma gelosia és de bell tremp,
és glavi i és rodella.
Amistat me'l furtà a bastament;
ell, l'estimat, de l'amic fou la presa.
Mes Gelosia es dreçava amatent:
“Pren-lo si et lleu, però tem ma escomesa”.
Sia amistat un foc ardent
i jo la brasa encesa.
I també cridaria a combat
aquesta força que es mou dins sa testa.
Cap pensament no eixirà del tancat
que no el copsés Gelosia feresta.
Si Gelosia és el meu fat,
jo me'n faré una festa.
Musicat per Pau Riba al disc De Riba a Riba
CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT
Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?
Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?
Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.
Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.
cant i paraules
EL MEU CANT
De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa
de cada dia.
És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.
Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar
tota ma via.
CANÇÓ
Si jo et tingués vespre i matí
sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és,
tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
seria fada,
tal com la menja que no es cou
especiada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario