BUSCAR POETAS (A LA IZQUIERDA):
[1] POR ORDEN ALFABÉTICO NOMBRE
[2] ARCHIVOS 1ª, 2ª, 3ª, 4ª, 5ª 6ª 7ª 8ª 9ª 10ª 11ª 12ª 13ª 14ª 15ª 16ª 17ª 18ª 19ª 20ª y 21ª BLOQUES
[3] POR PAÍSES (POETAS DE 178 PAÍSES)

SUGERENCIA: Buscar poetas antologados fácilmente:
Escribir en Google: "Nombre del poeta" + Fernando Sabido
Si está antologado, aparecerá en las primeras referencias de Google
________________________________

domingo, 29 de enero de 2012

5867.- VICENT ALONSO

vicent alonso.jpg

VICENT ALONSO
Nacido en Godella (L'Horta), en 1948. Licenciado en Filosofía y Doctor en Filología Catalana. Ha sido profesor del Departamento de Filología Catalana de la Universidad de Valencia hasta el curso 2007-2008. Ahora se dedica en exclusiva a la lectura y a la escritura.

Ha fundado y dirigido la revista de literatura Daina, hoy ya desaparecida, así como la revista de crítica Caràcters, revista d'informació literària, cuya segunda etapa apareció el año 1997 con el título Caràcters, revista de libros.

El año 1983 inició su obra poética con la publicación del poemario
Vel de claredats (Prometeo, Valencia, 1983).
Más tarde, aparecieron también:
Albes d'enlloc (Edicions 62, Barcelona, 1985),Ritme de clepsidra (Tres i Quatre, Valencia, 1986), Cercles de la mirada (Bromera, Alzira, 1998), que obtuvo el premio Ausiàs Marc, i Del clam de Jasó (Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002), un libro de poemas en prosa, traducido al espanyol por Antonio Cabrera: Sobre el lamento de Jasón (Denes, Valencia, 2009).

En colaboración con Anna Montero ha traducido los libros de Charles Baudelaire: Petits poèmes en prose (Petits poemes en prosa, Edicions del Mall, Barcelona 1984), que fue reeditado en Valencia con el título L'Spleen de París (Tres i Quatre, 1994) y Les paradis artificiels (Els paradisos artificials, Edicions del Mall, Barcelona 1985). En 1986 apareció su versión de L'homme approximatif, de Tristan Tzara (L'home aproximatiu, Gregal, València), y, en 1993, Mon coeur mis à nu (El meu cor al descobert), de Charles Baudelaire y una seleccion de los Essais, de Michel de Montaigne ( Assaigs breus), los dos en la editorial Albatros de Valencia.

En 2006 la editorial Proa comenzó a publicar los tres libros de los Essais, de Michel de Montaigne, traducidos y editados por Vicent Alonso (LLibre I, 2006; Llibre II, 2007; Llibre III, 2008). El libro I mereció el premio de la Crítica Serra d'Or y, más recientemente, el premio Qwerty de Barcelona Televisión. La traducció dels Assaigs ha recibido el premio Ciutat de Barcelona 2008 de traducción en lengua catalana.

Ha publicado numerosos artículos de opinión en la prensa (Avui, El Temps, Levante- EMV, El País, ...) y de crítica literaria (Daina, Caràcters, El Temps, Caplletra ...), así como los ensayos La trajectòria intel·lectual d'Ernest Martínez Ferrando (Tres i Quatre, València 1992), Entre la poesia en prosa i el conte literari (IIFV-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València-Barcelona 1992) y Les paraules i els dies (Bromera, Alzira 2002), una selección de artículos de crítica literaria y de actualidad. Merece subrayarse también la edición del volumen IV de la Correspondència de Joan Fuster (Tres i Quatre, València 2000). El año 2003 recibió el premio de ensayo Mancomunitat de la Ribera Alta, convocado por Ediciones Bromera, con el dietario Trajecte circular (2004).





DIÁLOGO



La luz también da sombras, pero sombras azules.
LUIS CERNUDA


Te pones el abrigo mientras enciendo un cigarrillo. Recordamos los últimos segundos: un rostro que llena toda la pantalla y delante las manos cruzadas sin que lleguen a ocultarle los labios; una lágrima le brota del ojo izquierdo, rompe y, mejilla abajo, se pierde. Es fría esta noche de invierno. Caminamos sin prisa. Te digo que me gusta la Binoche cuando mastica el caramelo y los recuerdos que la angustian, que es mía aquella música azul y la lágrima que, mejilla abajo, se pierde. Te lo digo y me sonríes.

Seguimos caminando sin prisa. La Gran Vía está casi desierta. Busco tu mano —aún más fría que la noche— y la aprieto con fuerza. Ahora soy yo quien sonríe cuando hablas de otras servidumbres sin músicas ni lágrimas ni rostros. No dejamos de hablar entre sonrisas. Cuando callamos, veo todavía su rostro, la lágrima que se pierde y el azul intenso del agua y la memoria.

De árbol en árbol miramos hacia arriba y sé que sabes cuánto me gusta esta noche de invierno, este deseo de compartir silencios y sonrisas, o el frío que transportamos en las manos. ¿Han huido los estorninos o quizá callan porque miramos? Y sabes que sé cuánto te gusta andar sin prisa, dejarte llevar por músicas sin azul, sin sombras ni lágrimas.

(De Del clam de Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002,
versión de Antonio Cabrera)





CE QUI A ÉTÉ COMPRIS N'ÉXISTE PLUS

A Eduard Verger

Lo dice Paul Eluard en «Le miroir d'un moment» . Y el miedo a la soledad me protege. E imagino la sabiduría de Dios como un desierto inmenso y digo sólo mi silencio, que no es umbral ni gimnasia de mantenimiento ni compás de espera.

Y no temo esta negación, múltiple y necesariamente esperanzada, porque ya es suficiente con dejar caer las palabras sobre el papel y, feliz, mostrar su azar, que únicamente a mí me pertenece y quién sabe si a alguien más.

¿O es que se atrevería alguien a hacer suyo —mimesis imposible y gratuita— el orden que onfunde el ave con el viento, el cielo con su certeza y el hombre con su realidad? Mientras nos contemplemos en el espejo que nos mantiene tan vivos como el instante, usaremos las palabras para protegernos de quienes nos quieren carne estúpida, iluminada en el más grotesco de los proscenios.

Y el espejo es yo y tú y nosotros. Y es también el alud del tiempo como un candil encendido contra el miedo a no se qué desiertos o palabras.

(De Del clam de Jasó, Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002,
versión de Antonio Cabrera)





Els ports

A l'Anna, amb qui he compartit
Le Spleen i Las Contemplaciones.

Recordes aquells vaixells amb formes espigades i ormeigs complicats, que ens feien créixer ritme i bellesa? Ara, no els veiem passar des del moll ni ajaguts al mirador. Els volem a la vora dels somnis i ens agrada que ens porten, mar endins, en una cambra de roure. O, a coberta, contra el vent i totes les tempestes. Temps enrere, només els contemplàvem. Ara som els vaixells i ens dol la fusta que grinyola i els colps de mar que ens esquerden.
No passen els anys debades. Ni els mots, que ens serviren per viure'ls. I m'enamora el joc de dir-los com van ser dits. O com altres diuen que ho foren.
Així, disposat l'espill perquè es dupliquen, aquests ports que ens balancegen entre poemes i somnis.



Del clam de Jasó

A tu em giro, Art de la Poesia,
que saps alguna cosa de remeis;
intents de mitigar el dolor amb Fantasia i Verb.
C. Cavafis (traducció de Joan Ferraté).

A Heike van Lawick.

Hauria volgut trobar-te a Alexandria i oblidar els cossos tímids pels qui no ha estat feta la voluptat de l'ardor! Sí, hauríem visitat les tombes d'aquells morts que no envelliren, bells i amb llessamins als peus, com desigs sense ni un sol matí lluent. I una vesprada d'estiu, al cafè Savoritis, hauria sabut de l'art d'embolcallar dolors amb paraules i que és dolç el clam del fill de Cleandre contra els dies. Per què no he sabut trobar-te a Alexandria?
Guarde en la memòria mots que altres m'han ofert i els dic cada vegada que uns ulls em fan mirar enrere i encara sent la tremolor dels llavis. Cada vegada que un cos dibuixa ritme i bellesa entre rutines i albes. Cada vegada que al moll o a la taverna un vell festeja darrers moments amb vins i músiques i tristesa. I així t'he anat deixant pels llocs que em pertanyien: damunt d'aquella taula a la taverna del Carme, pas a pas quan la ciutat s'adorm de crits i d'esperances, i en el record de tanta murta estesa en els carrers gastats dels dies.
De tant en tant aguaite i ningú no traspassa el llindar de la casa de Lepsius. Si el déu t'abandonà, per què em fereix encara l'insòlit cant, les vanes esperances?



L'ull de llum

A José Ángel Valente,
in memoriam.

És difícil recompondre el món per anar posant sobre unha morte outra até atinxir o tempo que se vai polo ollo de luz da ponte.
Però és dolç l'esforç quan l'acompanya el silenci poderós del temps que la pedra amaga: sense ni un fil que destorbe el vol, sense ni un bri d'allò que diuen que diran des de la inútil remor de les coses.
I ens agrada sentir el fracàs i parlar-ne. No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua. O aquell immens desert on dormen gest i memòria.
És difícil recompondre el món per anar posant sobre un mot l'altre fins atènyer la llum que ens il.lumina el temps sense moments, sense ni un sol record que el clivelle.



Vesprada a la Nau

Els homes passen i les ciutats esbuquen
recers deshabitats..
Enric Sòria.

A Enric Casaban.

La ciutat? Només quatre o cinc llocs entre intempèries. Com aquesta vesprada al carrer de les ombres, sense geranis. Com aquest vidre -ara, més fred que mai- on tantes vegades he deixat la mirada. Però sé que no estic sol, que l'atzar d'aquest novembre em pertany només en la minúscula proporció que mereix el meu silenci. Quina calma compartesc amb el vell que tanca llibre i ulls mentre s'engronsa? Per què retruny encara el crit si fa temps que Zaratustra ha mort en qualsevol racó d'aquesta cova inútil?
No és lluny el lloc on vaig aprendre que és difícil saber i que el valor sempre és dels altres. I em reconforta l'orgull d'haver sabut traspassar el vidre i, allà dins, triar les paraules contra el temps amb no sé quin garbell i llum fràgil i pols i peixets de plata. ¿N'hi haurà prou si dic: és meu el dolor i l'amor d'aquella vídua que es feria el pit i deixava sobre el cos de l'estimat els cabells que s'arrencava? ¿N'hi haurà prou si escric: per bé que després de tant i tant no hi haja ni un sol pensament capaç contra la mort, no estic sol?
Són meus dolor i amor i les paraules dels altres. Són meues les paraules contra el temps i aquesta immensa joia que cada dia creix entre intempèries.